Amb la conversió de L’Alegria en el Bolero Bar, les Corts guanyen un bar de tapes excel·lent.
No s'ha de tenir por a rectificar. Això ha passat amb L’Alegria, un ambiciós restaurant gastronòmic en petit format a les Corts. “Potser el barri no va entendre’ns”, explica en Lito Baldovinos, del grup La Confiteria. Cap problema. L’han substituït/reconvertit en el Bolero Bar. Un lloc de tapes i menú de migdia amb filosofia marxista per partida doble. Per una banda, per allò de “si no li agraden aquests principis, en tinc uns altres”. I sobretot perquè per menys de 20 euros t’hi afartes com un lladre amb material de primera qualitat. “Hem anat a una cosa senzilla, directa, però que funcioni, apta per a tota la família i els amics. Que baixis al bar i mengis bé en 45 minuts”, explica.
Ho corroboro: en visita de migdia, per uns miserables 18 euros em vaig firar una combinació collonuda de tres plats, postres i vi bo, amb primer de la carta –brutal el variat de bolets de temporada amb un ou cuit a baixa temperatura, bavositat de bosc de primera–. De segon, un tentacle de pop amb patates que es fonia a la boca, sense invents ximplets (que sovint volen amagar una cocció deficient). I per acabar-ho d’adobar, vaig tirar de carta amb l’estrella de la casa: un biquini de galta de vedella guisada i desossada, planxat amb formatge scamorza fumat. Que per cert, quasi em derrota, perquè eren quatre triangles de melositat bovina: això són dos biquinis!
Altres èxits de la casa són truites fetes al moment –la de bacallà tenia una pinta tan sucosa que venien ganes de submergir-s’hi– i platets de producte quasi nu i efectivitat contrastada, com, per exemple, una amanida de ventresca de tomàquet. Han mantingut l’estil de servei: els cuiners –el responsable de les delicadeses és el xef Guillermo Luisardi– també fan sala i poden explicar millor l’oferta.
En la transició de L’Alegria al Bolero, han puntualitzat l’excels interiorisme d’onades marines de fusta amb retalls de l’Espanya pop i kitsch: presideixen el menjador retalls de l’Hola de Julio Iglesias. Sense oblidar allò pràctic: els coberts es treuen d’un calaix de la taula. Bolero per la pel·li soft porn d’Ana Obregón? “No, només ens va sonar sexi i pensàvem en rumbes i tangos”, explica Baldovinos.
Què coi. Només és un bar, però m’encanta.
