Enric Granados, nascut a Lleida el 1867, va dur la composició lírica per a piano un pas més enllà amb les seves suites de danses, valsos i Goyescas. Va morir el 1916, quan el ferri que el portava d’una banda a l’altra del canal de la Mànega va ser torpedinat per un submarí alemany, la seva dona s’ofegava i ell es va llançar al mar per salvar-la.
Des de fa més de cent anys, l’il·lustre compositor català dóna nom a un carrer de l’Eixample, amb voreres amples, profusament arbrat i senyorial. No té el pedigrí de la rambla de Catalunya, però la tranquil·litat que li atorga el trànsit reduït i el carril bici fan que passejar-s’hi sigui un gust. Hi ha hotels i galeries d’art, vinateries i una floristeria magnífica especialitzada en roses, Au nom de la rose. En una de les seves generoses cantonades hi ha una terrassa espaiosa de nou taules, que és l’eixida d’un petit local molt tocat i posat: el Colmado –sí, abans havia estat una botiga de queviures–. És estret i allargat, amb una senyora barra de fusta i ampolles de vins i licors de qualitat. És bonic i acollidor.
Les tapes –gambes, xistorra, esqueixada, capipota– estan a la vista i sembla que diguin “mengeu-me, mengeu-me”, de la bona pinta que fan. Moltes van acompanyades per unes torradetes quadrades minúscules que no serveixen per sucar, en comptes del pa que ens faria molt més feliços. Tenen bones conserves italianes –escarxofes, alls marinats, bolets i pebrots farcits– i un menú de migdia. T’hi trobes gent guapa de la ciutat –ells, americana informal i bones sabates; elles, vestits escotats: tots amb ulleres de sol– fent negocis o una pausa laboral.
