Viatjar al passat o al futur es possible al Centre Martorell d’Exposicions al parc de la Ciutadella

Què passa quan intentem entendre la història de l'univers? La primera part de la mostra ens porta directament al Big Bang, fa 13.800 milions d'anys, per plantejar una de les grans preguntes del recorregut: quin és l'origen del temps? La física contemporània ens obliga a abandonar la idea intuïtiva d'un rellotge universal que sempre ha avançat de la mateixa manera. Espai, matèria i temps formen part d'una mateixa història còsmica i, quan retrocedim fins als primers instants de l'univers, fins i tot preguntar-nos què hi havia "abans" es torna problemàtic.

L'exposició canvia després radicalment d'escala i passa del cosmos a la Terra i als éssers vius. Fòssils i altres testimonis del passat ens permeten reconstruir una història marcada per l'evolució i les extincions. Cada organisme viu és, en aquest sentit, també una mena d'arxiu del temps: el resultat provisional d'una cadena evolutiva de milers de milions d'anys. I la mostra juga amb aquestes escales tan diferents, des de la brevetat de la vida d'una papallona fins als ritmes molt més lents de la geologia, per fer visible una magnitud que sovint ens costa imaginar.

El temps tampoc passa exactament igual dins nostre. Una de les parts més reveladores de l'exposició entra de ple en la neurociència per explicar com el cervell construeix la nostra experiència del passat, el present i el futur. Una gran maqueta interactiva permet explorar les àrees cerebrals relacionades amb la memòria i la percepció temporal i entendre per què la sensació que tenim del temps pot canviar segons allò que estem vivint.

La capacitat d'imaginar el futur és especialment important. El cervell no es limita a emmagatzemar records: utilitza l'experiència passada per anticipar escenaris, planificar i prendre decisions sobre coses que encara no han succeït. Aquesta mirada al futur, juntament amb la memòria del passat i la consciència del present, és un dels eixos que el mateix Museu destaca en el relat de l'exposició.

I aquí la mostra entra també en un terreny especialment humà: què passa quan aquest mecanisme s'altera? L'Alzheimer permet veure fins a quin punt memòria, identitat i temps estan relacionats. Quan es perden els records, no desapareix només una informació sobre el passat: també es transforma la manera com una persona se situa en el present i construeix la seva continuïtat vital.

La física encara complica més les coses. Durant segles vam imaginar el temps com una magnitud absoluta que avançava igual per a tothom. Einstein va trencar aquesta idea: amb la relativitat, espai i temps queden entrellaçats i la durada depèn del moviment i de la gravetat. No existeix, per tant, un únic rellotge còsmic que marqui el mateix "ara" a tot l'univers.

Però aleshores, per què nosaltres experimentem el temps sempre en una sola direcció, del passat cap al futur? Aquí entra en joc una altra de les grans idees que travessen la mostra: la fletxa del temps i la diferència entre unes lleis físiques que no sempre distingeixen tan clarament passat i futur i un món macroscòpic on veiem que els processos avancen en una direcció determinada.

La pregunta pel futur obre encara un altre problema. Si coneixem el present, podem saber exactament què passarà? La teoria del caos ens ensenya que fins i tot sistemes governats per regles deterministes poden ser extraordinàriament difícils de predir, perquè petites diferències inicials poden acabar generant resultats molt diferents. Predir no és el mateix que determinar, i aquesta distinció posa límits molt concrets a la nostra capacitat de conèixer el futur.

És en aquest punt on la Màquina del Temps adquireix tot el sentit. Inspirada en la novel·la de H. G. Wells, funciona com una icona del desig humà de superar aquests límits i connecta ciència, literatura i imaginació. La possibilitat de manipular el temps ha fascinat tant la física com la ficció, i l'exposició aprofita aquesta frontera per preguntar-nos fins on arriba allò que sabem i on comença allò que encara només podem imaginar. Seria possible construir una màquina per viatjar al passat o estem atrapats per sempre en el present?

Abans dels rellotges ja hi havia organismes capaços de sincronitzar-se amb el món que els envoltava. La mostra entra també en la cronobiologia, l'estudi dels ritmes biològics que permeten als éssers vius ajustar-se a fenòmens periòdics com el dia i la nit o les estacions.

Això ajuda a entendre una de les preguntes més curioses del recorregut: poden les plantes preveure el futur? No ho fan, és clar, com ho fa un cervell humà quan imagina què passarà demà, però els seus rellotges biològics els permeten anticipar canvis regulars de l'entorn. Una planta pot sincronitzar processos fisiològics amb els cicles de llum i foscor i preparar-se per condicions que encara no s'han produït. El "futur", vist des de la biologia, adquireix així un significat ben diferent.

I aquesta relació entre vida i temps porta inevitablement a un altre límit: la immortalitat és possible? L'evolució ha produït estratègies vitals i longevitats extraordinàriament diferents, però néixer, reproduir-se, envellir i morir formen part de la història dels organismes. La mostra utilitza aquestes diferències per ampliar una vegada més l'escala: el temps d'una vida humana és només una de les moltes maneres possibles de viure el temps.

Com hem passat de mirar les estrelles per saber quan sembrar a viure obsessionats pels minuts? L'exposició explica com les diferents civilitzacions van necessitar "inventar" el temps per organitzar la vida en societat. Al llarg de les sales veureu des de calendaris astronòmics antics i pèndols fins a sistemes de datació científica com el Carboni-14, descobrint la necessitat humana de mesurar, comptar i intentar predir el futur.

I encara hi ha una qüestió anterior al rellotge: quan vam començar a ser conscients del temps? L'evolució humana va anar acompanyada de capacitats cognitives que ens permeten conservar experiències, anticipar necessitats i planificar accions futures. Les eines prehistòriques presents a la mostra connecten precisament amb aquesta profunditat temporal: fabricar una eina ja implica, d'alguna manera, actuar ara pensant en una necessitat posterior. El temps humà no és només allò que passa; també és allò que recordem, mesurem i projectem.

Sortir de l'exposició deixa una sensació clara: la nostra relació amb el temps és recent i plena de descobertes sorprenents. Sorprèn saber, per exemple, que la geologia no es va considerar una ciència fins al segle XVIII i que, fins aleshores, la humanitat no tenia ni idea de la veritable antiguitat de la Terra. La mostra permet valorar la petjada de grans ments com Newton, Darwin o Einstein, alhora que ens fa prendre consciència del nostre propi lloc en la història: veure com la línia evolutiva ens ha portat fins a l'Homo sapiens ens recorda que, dins del gran rellotge del cosmos, la nostra existència és un capítol recent però apassionant.

La invenció del temps no s'acaba quan sortiu de l'edifici. El projecte es completa amb un ampli programa d'activitats paral·leles que converteixen el museu en un espai de debat accessible per a tothom. Hi trobareu des de visites comentades per experts fins a cicles de xerrades sobre ciència i filosofia, passant per itineraris i tallers temàtics que connecten el contingut de la mostra amb el mateix Parc de la Ciutadella.