Diego Luna: “A la noia que està a punt d'anar-se'n a Barcelona li han explicat que aquí es folla més bé; pensem en la migració com una cerca de feina, però la gent busca viure”

Aquests dies es compleixen 25 anys de l'estrena d'una pel·lícula icònica: Y tu mamá también (2001) va confirmar el talent del cineasta Alfonso Cuarón, i va descobrir dos jovents amb aura d'estrella, Gael García Bernal i Diego Luna. Dos decennis i mig més tard, tots dos han desenvolupat una carrera interessantíssima, com a intèrprets però també com a directors. En el cas de Luna, a més, és tota una estrella global gràcies a protagonitzar Rogue one: Una historia de Star Wars (2016) i la sèrie Andor (2022). Ara arriba a Barcelona amb el seu cinquè llargmetratge sota el braç: a Ceniza en la boca adapta la novel·la homònima de Brenda Navarro per parlar de l'experiència del migrant i de la resposta de qui rebem persones d'altres llocs que arriben a les nostres ciutats per tirar endavant.

Però Ceniza en la boca parla també de l'absència de la figura materna, una cosa que el protagonista d'aquestes línies coneix molt bé. Tenia només dos anys quan la seva mare va traspassar, i, com ens explica, aquesta experiència és una cosa que travessa tot allò que encara professionalment. Als seus 46 anys, ha interpretat films com Open range (2003), Soldats de Salamina (2003), La terminal (2004), Mi nombre es Harvey Milk (2008), Sólo quiero caminar (2008), Elysium (2013) i Día de lluvia en Nueva York (2019). I ha dirigit Abel (2010), Mr. Pig (2016) i la sèrie Todo va a estar bien (2021), una estupenda mirada a les ruptures matrimonials que Netflix va estrenar gairebé d'amagatotis i de la qual vam parlar fora de micro. Que serveixi aquest text per reivindicar-la. Xerrem amb Diego Luna, doncs, després d'una esgotadora gira promocional que l'ha portat per festivals com Canes i Sant Sebastià, i la mateixa ciutat de Barcelona que serveix d'escenari per al camí vital que fa la protagonista de Ceniza en la boca.

A Ceniza en la boca dialoguen constantment dues línies temàtiques: l'experiència del migrant i l'absència materna.

Sí, sens dubte. Parlar sobre l'absència materna és una cosa que m'acompanya en tot el que faig, i sempre acabo trobant aquest angle, sobretot quan dirigeixo. Obviament, totes les migracions porten amb si una fractura familiar. Part de migrar és deixar alguna cosa enrere. I l'estrip que es genera. Jo no m'havia aturat a pensar en la migració llatinoamericana a Espanya com ho vaig fer després de llegir el llibre [de Brenda Navarro]. I és essencial avui dia, quan la migració llatina cap als Estats Units està baixant en les seves xifres per múltiples raons: per la violència a la qual els migrants s'enfronten creuant Mèxic, per les polítiques de Donald Trump, per un discurs d'odi generalitzat, per una violència i una persecució tremenda. A hores d'ara, Espanya i Europa comencen a sonar més com un port segur. I el llibre ja començava a preguntar-se què passarà amb aquestes comunitats, amb aquestes xarxes de protecció que es teixeixen entre migrants, en llocs com Barcelona o Espanya.

Els discursos racistes i d'odi són més sorollosos, però som molts els que estem disposats a trobar-nos i entendre'ns

Des que llegeixes la novel·la i comences a preparar la pel·lícula, i amb l'auge de les extremes dretes, probablement hagi crescut aquest discurs d'odi cap al migrant. Pot provocar que qualsevol aproximació al tema es pugui quedar curta?

No ho crec, no és que es quedi curta, perquè la pel·lícula es centra en l'experiència íntima, humana, de qui es mou. En les ferides, en el buit que aquesta dona carrega. Aquesta història no va sobre el moviment, sobre la presa de decisió, sinó de qui ja ho va fer, de qui ja està allà. És una cosa que no podem negar, ja està davant nostre. Potser decidim ignorar-la, però és irrefutable. Aquestes comunitats existeixen. Aquesta Barcelona o aquest trosset de Madrid que veiem a la pel·lícula, hi són. Nosaltres sortim al seu encontre, a retratar una cosa que existeix. En aquest sentit, la pel·lícula és pertinent perquè busca posar-te a la pell de l'altre, per veure si eventualment ens podem relacionar d'una altra manera, per veure si l'entesa ens acaba acostant i ens dóna l'oportunitat d'aprofitar tot el que té de positiu la migració, la barreja, com pot ser de rica aquesta experiència. Jo ho visc en el que faig. El cinema, com més divers és, més ric resulta. Per filmar aquesta pel·lícula, venim uns quants mexicans i ens ajuntem amb gent de Barcelona i amb gent que ha escollit Barcelona per viure-hi. I aquesta barreja i aquesta diferència, aquests múltiples punts de vista, enriqueixen el resultat de la pel·lícula d'una manera molt especial. Intentem parlar de qui es mou, però també de qui rep; hem de replantejar-nos qui volem ser quan rebem algú. I a la pel·lícula hi ha alguns personatges capaços de canviar el seu punt de vista, de transitar de la por i el rebuig a l'escolta i l'obertura.

Aquesta mirada esperançada xoca amb una realitat que ens parla de polarització extrema i d'extremes dretes enfortides.

Les extremes dretes capitalitzen molt bé la por, la ignorància. Però bé, això es contrresta amb informació, amb paciència, amb comunicació, amb entesa.

I amb cinema...

Amb cinema, sí. El cinema convida a tot això, sembri curiositat, i a més viu de la curiositat, que només et pot fer millor. Sens dubte, els discursos ignorants i racistes són més escandalosos, més estridents. Però no vol dir que la repetició acabi convencent-te. Crec que som molts els qui, sense fer tant de soroll, estem disposats a trobar-nos, a entendre'ns. Cal recordar-nos constantment que no estem sols. Quan aquest soroll es torna ensordidor s'ha de tenir la força de sortir a la trobada de qui pensa com tu. La incidència és possible amb el treball comunitari, per això m'agrada el cinema. A diferència de la forma de consum d'avui dia, que té molt més a veure amb allò individual, amb l'aparell i l'aïllament... a mi m'agrada el cinema. M'agrada dir: sortim i compartim amb gent que no coneixem. De sobte entres en una sala plena i t'adones que tenim molt més en comú del que sembla. S'ha de recordar perquè això ens donarà enteresa i força per lluitar contra el soroll i el buit ignorant d'aquest discurs que aparentment va guanyant terreny.

Però el soroll convenç molta gent.

La informació també. S'ha de deixar l'arrogància de banda i sortir a la trobada. Això és el que jo dic. Jo hi confio plenament... quan la gent s'assabenta d'alguna cosa ja no hi ha manera de desfer-ho. Quan et arriba la informació de forma correcta i la digereixes ja no et poden desinformar. És a dir, no s'ha de perdre la esperança que d'un en un, en converses horitzontals, la gent escolta. Cal seguir intentant-ho. És l'única manera de defensar-se d'aquest discurs.

En el retrat de les dues ciutats a les quals la protagonista migra, primer a Madrid, després a Barcelona, no sé si tu també hi veies certes diferències. En un moment de la pel·lícula algú diu: “els catalans t'conviden a casa seva però no et donen l'adreça”. Existien al teu cap les diferències entre les dues ciutats?

En molts sentits la pel·lícula està plena de les expectatives que les dones migrants posen en el moment de moure's. Per exemple, aquesta cuidadora que parla malament de Barcelona segurament està establerta a Madrid i sent certa seguretat. En canvi, la noia que està a punt de marxar a Barcelona diu que li han explicat que aquí es folla millor. És un diàleg entre dones que busquen un espai on puguin fer alguna cosa més que treballar. Tendim a pensar en la migració com una cerca de feina i ja està. I aquest és només el principi, perquè el que busca la gent és viure. I això involucra divertir-se, enamorar-se, ballar, cometre errors, tornar-ho a intentar, avorrir-se... Trobar un lloc on et puguin passar totes aquestes coses que donem per fetes i que són part de viure. Aquesta és la perspectiva dels personatges; la meva experiència en totes dues ciutats és diferent i molt bona.

Sí que podem dir que en el teu retrat de Barcelona se sent molt més català que en molt del cinema espanyol situat a Barcelona. Aquest tacte és d'agrair...

És un tema interessant, perquè la protagonista arriba primer a Madrid esperant que l'idioma tombi aquesta barrera que la migració llatinoamericana ha experimentat sempre en el seu camí cap als Estats Units. Allà, quan hi arribes, et trobes amb una barrera idiomàtica que a Espanya no existeix. Però curiosament, el personatge sí que troba altres capes de rebuig i aquestes violències amagades en el dia a dia que també resulten un repte. Curiosament, tot i això, ella es troba més còmoda a Barcelona, on sí que comença a aprendre un altre idioma. Si es troba incòmoda a Madrid no és perquè sigui un mal lloc. La pel·lícula no fa judicis en aquest sentit. No va de, ah, no migris aquí, migra allà. A Madrid hi ha una ombra, la de la seva mare i la d'un abandonament. I Barcelona és una vàlvula d'escapament, que li permet ballar, somriure, enamorar-se... li comencen a passar coses. I també està disposada fins i tot a aprendre català. Perquè així és la vida, i si et sents còmode en un lloc fas un esforç brutal per pertànyer-hi.

Visc d'actuar, i això em permet dirigir el que em ve de gust amb la llibertat i independència que no tenen altres cineastes

Torno a l'absència materna. Experimentar-la... ha estat un motor per escriure i dirigir els teus propis projectes?

Sens dubte. L'absència materna és el gran tema que ha travessat tot el que faig. I no només com a director, també quan m'involucro com a actor acabo trobant aquesta veta. De tots els personatges que interpreto em pregunto qui són el seu pare i la seva mare, on van créixer... Són respostes que cal trobar. I quan trobes connexions amb tu mateix... Per a mi, la relació amb les absències és un camí d'exploració que prenc en qualsevol cosa que faci. I com a director, òbviament, pots anar més al fons. A Ceniza en la boca parlo de migració, però això no és un documental. M'interessa usar el pretext de la migració per parlar de les absències i de les fractures familiars que genera la migració, i de la distància entre una mare i una filla. A més, una filla que es converteix en la figura materna del seu germà petit, i que dedica la seva vida a les cures d'altres infants i persones grans. És un personatge riquíssim per parlar d'una cosa que m'importa molt: què passa quan la teva mare no hi és? A mi, aquesta pregunta m'ha servit per explicar-me la vida. I me la faig com a director, i això fa que aquesta història tingui un pols que em sembla important d'explicar.

És difícil compaginar l'actuació quan ets un actor molt sol·licitat amb molts projectes?

Sí. Vaig començar a dirigir quan vaig tenir el meu primer fill. Quan va néixer, la vida se em va reorganitzar una mica. Continuo treballant, i treballo molt, però les prioritats canvien i et dones compte que pots controlar més el que passa i el que no passa. A vegades els actors tenim la sensació que cal estar sempre disponibles com si fóssim ambulàncies. Quan et truca algú, allà vas. I no, de sobte t'adones que a vegades pots dir que no. O pots dir m'espero. I a vegades convé dir que no, perquè vull fer aquesta altra cosa. I comences a generar-te la teva feina i els teus espais. I a explicar històries que et són més importants o més properes, o a treballar amb gent amb qui vols treballar. Això ve amb el temps. També m'ho va ensenyar el teatre: el cinema és una maquinaria difícil de conjuntar, però el teatre fa més fàcil que un actor proposi un text, busqui un parell d'actors més i trobi una manera de fer-ho. Així vaig començar a produir, abans de fer-ho al cinema. Per a mi és important fer aquestes pauses i dir: ara toca dirigir. Perquè, a més, les pel·lícules que he dirigit representen una cosa important que va passar a la meva vida, i queda aquesta petjada.

Com el de dirigir després de ser pare, vaig amb un altre punt d'inflexió. Aquests dies es compleixen 25 anys de l'estrena de Y tu mamá también. Com recordes aquella època en què el Gael i tu ereu joventíssims i la fèieu grossa en festivals com Donostia?

Sí, vam fer moltes bogeries [riures]. Fixa't que, per a mi, Y tu mamá también va ser un punt d'inflexió en molts sentits. I el més bonic que va passar és el que no estava esperant. El gran regal que vaig rebre va ser el procés i conèixer Alfonso Cuarón, i entendre com treballava i el rigor que hi posava. Això em va il·luminar el camí en molts sentits. Després van passar coses molt boniques, de sobte es van obrir portes que jo ni sabia que m'interessava creuar. Ho vaig anar descobrint. I vam trobar complicitats laborals i de vida. A Espanya, a Anglaterra, als Estats Units, a Itàlia, a Amèrica Llatina. Jo ja havia fet diverses pel·lícules i vaig anar per primera vegada a promocionar-ne una a l'Argentina. Hi vaig passar un temps i va ser molt emocionant. Es van teixir llaços que conservo. Li dec molt a aquesta pel·lícula. 25 anys, ja...

De tot fa 25 anys.

Sí, sí, sí que em passa. Així he pogut sentir el temps. Més enllà que els meus fills m'ho recorden constantment, per exemple, tenim un festival de cinema documental a Mèxic que vam començar fa més de vint anys. És interessant, perquè vaig conèixer un documentalista que abans va ser voluntari del festival, i abans públic. I quan dius, carai, fa tant de temps! [riures]. Sí, sí, comencen els dolors. Però ben merescuts, eh? O sigui, jo estic molt feliç. A més, perquè continuo gaudint molt del que faig i gaudeixo d'una llibertat que valoro moltíssim. Faig el que m'agrada fer i generalment amb persones de les quals puc aprendre molt.

Arran del que dius, segon punt d'inflexió. Participar en la saga Star Wars amb Rogue one, primer, i amb la sèrie Andor després. Ha contribuït decisivament a tenir aquesta llibertat? Com es viu un èxit popular tan gran?

Definitivament suma llibertat. Passen dues coses. Per un costat, fer Rogue one i Andor és un regal. Dóna la possibilitat de ser part d'un projecte megapopular que arriba a llocs que no conec. Té aquest abast. Però em permet continuar sent qui sóc. Hi havia un sentit d'independència en els projectes, en el procés, que no t'imagines que fos possible en l'univers de Star Wars. Però sí, ho va ser i ho és. Jo ho vaig gaudir moltíssim perquè s'assembla al que faig en altres àmbits. Simplement sóc part d'un projecte que genera una expectativa enorme, i això li porta més llibertat a l'altra part de la meva vida, la del que produeix i dirigeix. Més llibertat perquè ara arribo a llocs on puc presentar la meva pel·lícula perquè em van veure en una feina prèvia que vaig fer com a actor i que em va obrir una porta. Com deies, porto treballant més de 25 anys i, per descomptat, ho faig des d'una posició de privilegi com a director. Jo no visc de dirigir, visc d'actuar. Per tant, puc dirigir el que em ve de gust, i explicar la història que vull amb la independència total que probablement un director que viu d'això no es pot permetre. Però arribar a això també ha demanat treballar molt. Per això em sento afortunat i amb ganes de no perdre aquesta oportunitat.

Més pel·lícules recomanades al top 10 de la cartellera del mes