Marta Vericat, filòsofa: "El problema no és estimar massa un gos o un gat, sinó pensar que el fet d’estimar-los ens eximeix de preguntar-nos com els estem estimant"

La filòsofa Marta Vericat conviu amb dos gats que considera "dos éssers excepcionals". Els gats han estat la seva font d'inspiració alhora de fer-se preguntes sobre la relació que mantenim amb els animals amb qui convivim que van més enllà d'allò que és comunment acceptat. N'hi ha prou amb l'amor i la cura que els dediquem? A Mascotisme. Un problema d'ètica animal (Edicions Enoanda), Vericat es pregunta, per exemple, si allò que nosaltres entenem per amor té a tant a veure amb les veritables necessitats de l'animal com amb les idees preconcebudes que nosaltres hi projectem. És un llibre valent, agosarat, perquè no tracta d'animals maltractats, sinó dels que han tingut força més sort que altres, que viuen i moren en condicions molt pitjors.   

Com resumiries el concepte de mascotisme?

El concepte de mascotisme no és un terme que m’hagi inventat, tot i que habitualment s'utilitza per referir-se sobretot als animals que anomenem exòtics o salvatges. El que he fet és adaptar-lo a un propòsit més ampli i donar-li una dimensió conceptual.

El mascotisme es podria resumir com una forma d’ús, apropiació i control sobre la vida d’animals d'altres espècies. És una manera de relacionar-nos amb ells en què les seves formes de vida queden subordinades a les nostres expectatives. No es tracta només de tenir un animal a casa, sinó d'assumir que tenim dret a decidir com ha de viure i fins i tot quin paper ha de complir en la nostra vida.

En aquest sentit, el mascotisme és una conseqüència de l’antropocentrisme, perquè parteix de la idea que els altres animals existeixen per satisfer necessitats humanes, per fer-nos companyia, proporcionar-nos benestar, protecció, prestigi o simplement perquè ens agrada tenir-los a prop.

El mascotisme també és una mentalitat social i una manera de mirar els altres animals. Ens fa veure com a normal que un animal sigui incorporat al nostre món humà fins al punt que deixem de preguntar-nos què significa això per a ell i quines conseqüències té. Hem arribat a considerar que tenir una mascota és una cosa gairebé natural o fins i tot un dret humà.

El mascotisme és una manera de relacionar-nos en què les seves formes de vida queden subordinades a les nostres expectatives

Fins a quin punt creus que la gent que té animals de companyia són conscients dels problemes ètics que comporta aquest tipus de relació?

Crec que hi ha poca consciència dels problemes ètics que comporta el mascotisme, en part perquè són molt invisibles i per aquest motiu també vaig decidir escriure el llibre.

Quan pensem en els problemes relacionats amb els animals de companyia, normalment ens fixem en les seves manifestacions més extremes i evidents, com per exemple l’abandonament, el maltractament o determinades pràctiques de cria irresponsable. Tot això és important i, evidentment, cal denunciar-ho i combatre-ho. Però és necessari anar més enllà i no limitar-nos a gestionar les conseqüències del problema, sino preguntar-nos què hi ha a l’arrel de moltes d'aquestes situacions.

No hauríem d'oblidar que gossos i gats han estat seleccionats genèticament, reproduïts i socialitzats durant generacions perquè encaixin en les nostres vides i responguin als capricis humans. Mentre continuem produint gossos i gats per convertir-los en mascotes, continuaran els mateixos problemes. A més a més, la situació és va agreujant, perquè el nombre d'aquests animals va augmentant. És a dir, sota el meu punt de vista, no n'hi ha prou amb intentar reparar els danys sino atendre a l'origen. Adoptar, cuidar i protegir els animals que ja existeixen és important, però també és igual d'important preguntar-nos si volem continuar reproduint les condicions que fan necessari, una vegada i una altra, haver de rescatar-los.

Era conscient que abordar aquest tema podia generar incomoditat i fins i tot rebuig, perquè estem parlant d’una realitat molt normalitzada

A més, els problemes que planteja el mascotisme també són socials i ecològics. La convivència amb animals de companyia s'ha convertit en una realitat molt estesa i, en conseqüència, els seus efectes també afecten persones que no han escollit aquesta forma de convivència. Ho podem veure en determinats conflictes relacionats amb l'espai públic. Per exemple, el gossos deslligats en camins rurals, zones on poden representar un risc o la dimensió ecològica que sovint queda fora del debat. La presència massiva de gossos i gats té una petjada ambiental que no sempre tenim en compte. La seva alimentació, implica una demanda de recursos vinculada a una indústria càrnica, és a dir, a l’explotació d’altres animals. Quan pensem en la mascota, normalment pensem en l’animal que tenim davant i no en tota la cadena de producció que fa possible mantenir-lo, és a dir, amb tots els porcs, vaques, gallines i d'altres que s'ha de sacrificar per ser convertits en el seu aliment.

Això presenta una qüestió ética, sobretot per a persones vegetarianes o veganes, perquè estem afavorint a les nostres mascotes per sobre dels interessos en viure d'altres animals que condemnem per alimentar els nostres.

Al llibre abordes aquests problemes amb molta cura i prudència, tenies la prevenció de no fer sentir malament les persones que tenen animals a casa ja que, majoritàriament, parteixen d’una bona voluntat?

En cap moment he tingut la voluntat de fer sentir malament ningú. Però, des del principi, era conscient que abordar aquest tema podia generar incomoditat i fins i tot rebuig, perquè estem parlant d’una realitat molt normalitzada. I reconec que, en alguns moments, em feia certa por la reacció que podia provocar la lectura del llibre i per això sovint m’havia de recordar a mi mateixa que la incomoditat forma part de la filosofia.

La filosofia no existeix per facilitar-nos la vida, confirmar les nostres creences o adaptar-se al que la majoria vol sentir. Una de les seves funcions és precisament posar en qüestió allò que donem per evident, trencar amb les idees establertes i obligar-nos a mirar des d’un altre lloc, encara que aquest exercici sigui incòmode.

La filosofia no existeix per facilitar-nos la vida, confirmar les nostres creences o adaptar-se al que la majoria vol sentir.

Per això crec que la filosofia ha de ser lliure i valenta. En el moment en què té com a objectiu principal agradar o evitar qualsevol conflicte passa a ser una altra cosa. A mi m'ha costat no autocensurarme a l’hora d'escriure sobre el mascotisme, perquè sabia que estava qüestionant una relació que moltes persones viuen des de l'afecte.

També crec que actualment vivim una reivindicació molt intensa de les emocions, i això és positiu en molts aspectes, però cal anar amb compte de no convertir l'emoció en l’únic criteri per determinar què és moralment acceptable. Les emocions són importants i formen part inevitable de les nostres relacions amb els altres, però per si soles no són suficients per orientar el comportament moral. Necessitem coneixement, reflexió i capacitat crítica per analitzar què sentim i, sobretot, per preguntar-nos d'on provenen aquestes emocions i quines creences hi ha al darrere.

Vull pensar que la majoria de persones que tenen o adopten un animal ho fan amb bona voluntat. Precisament per això crec que és interessant portar la discussió més enllà de les intencions individuals. La bona voluntat és necessària, però no sempre és suficient per garantir que una relació sigui justa.

Parles del concepte d’amor. Fins a quin punt aquest amor als animals de vegades es malinterpreta? Fins a quin punt projectem una idea de l’amor antropocèntrica en animals que probablement tenen unes necessitats molt diferents?

Crec que l’amor té una capacitat enorme per legitimar i fins i tot per fer-nos invisibles determinades relacions de poder.

En diem amor, pero moltes vegades es dependencia. En nom de l’amor pensem que tot queda degudament justificat. No nego en cap moment que puguem establir vincles afectius profunds amb gossos i gats. El problema apareix quan donem per fet que allò que nosaltres entenem per amor és necessàriament allò que ells necessiten.

Un animal té unes necessitats pròpies, relacionades amb la seva espècie més enllà de l’afecte, les carícies o la nostra companyia. Interpretem que si un gos ens acompanya a tot arreu, dorm amb nosaltres, vol estar constantment al nostre costat o accepta les nostres carícies, això és necessàriament una expressió d’amor tal com nosaltres l’entenem. Però fins a quin punt estem llegint el seu comportament a partir de les nostres expectatives? I fins a quin punt estem confonent el que nosaltres volem que sigui la relació amb allò que realment necessita l’animal?

M'ha costat no autocensurarme a l’hora d'escriure sobre el mascotisme, perquè sabia que estava qüestionant una relació que moltes persones viuen des de l'afecte

També hi ha una altra qüestió. Tradicionalment amb el mite de l'amor romàntic, amor i possessió han estat històricament molt vinculats. Quan traslladem aquest esquema als animals, la situació és encara més extrema, perquè nosaltres tenim una capacitat de decisió pràcticament absoluta sobre ells.

Els sentiments que tenim pels animals poden ser molt autèntics, però l’amor no hauria de ser un impediment per la reflexió ètica. I aquesta és probablement la part més difícil, perquè prendre seriosament els interessos dels animals pot obligar-nos a renunciar a determinats privilegis.

En definitiva, crec que el problema no és estimar massa els animals, sinó pensar que el fet d’estimar-los ens eximeix de preguntar-nos com els estem estimant i quina relació de poder hi ha darrere d’aquest amor.

La majoria de persones que diuen estimar els animals no veuen cap problema en menjar-se’ls, en que siguin explotats per obtenir-ne productes de la seva conveniència o en visitar zoològics i aquaris. Per què creus que es dona aquesta dissonancia, especialment entre aquells que tenen animals a casa?

Em sembla especialment significativa la sensibilitat selectiva que tenim envers els animals. Ens pot semblar terrible que algú maltracti un gos, però al mateix temps podem consumir carn, visitar un zoològic, o participar en altres formes d'explotació animal sense percebre cap contradicció. I, en canvi, algú que diu que no li agraden els gossos o els gats pot arribar a provocar una reacció molt més forta.

Aquesta dissonància és, en gran part, el resultat d’haver estat socialitzats en una cultura que ens ensenya des de petits que cada animal ocupa un lloc determinat en funció de la utilitat que en podem obtenir. Aprenem que alguns animals són companyia, d’altres aliment, d’altres entreteniment i d’altres recursos. Aquestes categories les interioritzem tan aviat que deixem de percebre-les com una construcció cultural i passem a considerar-les naturals.

L’amor té una capacitat enorme per legitimar i fins i tot per fer-nos invisibles determinades relacions de poder

Quan aquestes idees s’assumeixen sense ser revisades ni qüestionades, apareix l’especisme com a forma de discriminació que estableix diferències en el tracte i en la consideració moral dels animals en funció de l'espècie a la qual pertanyen. Així, un gos o un gat acostuma a ocupar una posició molt més privilegiada que un porc o una vaca. Però això no significa que gossos i gats quedin fora de qualsevol forma d'explotació.

Quins creus que són els principals problemes que es deriven del mascotisme i que s’haurien de tenir en compte?

Els problemes derivats del mascotisme són nombrosos i sovint passen desaparcebuts.

Un dels principals problemes és precisament la pèrdua d'autonomia de gossos i gats. El mascotisme ens atorga un enorme poder sobre els animals, perquè decidim pràcticament tot. Tenim un control molt gran sobre els seus cossos i sobre les seves vides.

També hi ha un problema relacionat amb les condicions de vida. Molts animals són obligats a adaptar-se a espais i ritmes pensats per als humans: pisos, apartaments, horaris laborals, sorolls, limitacions d’espai o poca possibilitat d’explorar i desenvolupar determinats comportaments propis de la seva espècie.

Interpretem que si un gos ens acompanya a tot arreu això és necessàriament una expressió d’amor tal com nosaltres l’entenem

Un altre problema important és el control que exercim sobre la seva reproducció i sobre la seva biologia. La cria selectiva ha transformat profundament determinades espècies, especialment els gossos, i en alguns casos ha prioritzat aspectes estètics o funcionals per sobre de la salut i del benestar de l’animal. Hem creat animals que encaixen millor en les nostres expectatives, però que poden arrossegar problemes físics i una gran dependència dels humans.

A això s’hi afegeixen problemes més visibles, com l’abandonament, la sobreproducció d’animals, la saturació dels refugis o les situacions de maltractament i negligència. Però jo diria que aquestes són, en molts casos, conseqüències d’un problema més profund: haver convertit la reproducció, la compra i la tinença d’animals en una pràctica social completament normalitzada.

Em preocupa molt en especial, els milions d’animals que moren a les granges cada dia per servir d'aliment a gossos i gats. Aquests animals son les víctimes invisibles i oblidades del mascotisme. Gairebé ningú les menciona, ni tan sols els activistes pels drets dels animals, perquè es prioritza els animals que tenim a càrrec per davant del l’interés en viure de milions de porcs, vaques, tonyines, ànecs i d’altres. Personalment, aquesta situació em resulta contradictoria e injustificable desde un punt de vista argumentatiu.

Quins creus que ja hi ha força gent que té en compte (per exemple la qüestió d’adoptar, i no comprar, un animal) i quins encara estan lluny del coneixement general?

És important diferenciar entre la compra i l’adopció. Les persones que compren un animal participen directament en un mercat que necessita produir animals per satisfer una demanda. En canvi, l’adopció intenta donar resposta a una realitat que ja existeix. Des d'aquest punt de vista, adoptar pot contribuir a pal·liar les conseqüències del mascotisme.

Ara bé, això no vol dir que l'adopció resolgui per si mateixa totes les qüestions ètiques que planteja aquesta relació. Una cosa és intentar oferir les millors condicions possibles a un animal que ja existeix i que depèn de nosaltres, i una altra és qüestionar el sistema que produeix contínuament nous animals de companyia.

Què creus que hauria de passar perquè es tinguessin molt més en compte les necessitats reals d’aquests animals i no tant les nostres? Més enllà d’explicar-ho en llibres o entrevistes, què caldria legislar?

Primer hauríem de revisar moltes de les idees que tenim assumides i reinventar la nostra manera de relacionar-nos amb els altres animals. Això no és gens fàcil i, evidentment, no es pot fer d’un dia per l’altre.

I després hi ha la part legislativa, que és molt important. Penso que un canvi legislatiu, que posi límits a allò que actualment considerem normal simplement perquè sempre ho hem fet així. Començar a fer lleis pensades també des de l’interès dels animals i no gairebé sempre des dels nostres interessos o privilegis. Ara mateix moltes normes parteixen de la idea que nosaltres tenim el dret de decidir sobre aquests animals i que l’objectiu és simplement regular aquesta relació.

Aprenem que alguns animals són companyia, d’altres aliment, d’altres entreteniment i d’altres, recursos

Per exemple, crec que hauríem de replantejar profundament la cria d’animals amb finalitats comercials. No hauríem de tractar els animals com una mercaderia ni com un negoci. Mentre hi hagi demanda, continuarem produint animals per satisfer-la, i després ens trobarem intentant gestionar les conseqüències: abandonaments, refugis saturats, animals que ningú vol o problemes de salut derivats de determinades pràctiques de cria.

També crec que hauríem de ser molt més exigents amb les adopcions. No perquè adoptar sigui una cosa negativa, sinó precisament perquè estem parlant de fer-nos responsables d’una vida. Quan es tracta d’adoptar un menor, considerem normal comprovar si la família té els recursos necessaris, si disposa d’un espai adequat, quina és la seva situació i fer un seguiment posterior. Em pregunto per què no podem aplicar un nivell de responsabilitat semblant quan incorporem un gos o un gat a casa.

Però perquè tot això sigui realment viable, abans hauríem d’aconseguir reduir de manera molt important la quantitat de gossos i gats que es reprodueixen. Si continuem generant animals al mateix ritme, sempre arribarem tard: sempre estarem intentant trobar solucions per als animals que ja existeixen en lloc d’evitar que el problema es continuï reproduint.

T’interessa la intersecció entre ètica animal i feminisme. Tots dos problemes tenen a veure amb una lògica de la dominació. Quines altres qüestions tenen en comú?

Crec que hi ha molts punts de contacte entre l’opressió que han patit històricament les dones i la manera com tractem els altres animals, tot i que, evidentment, no són realitats idèntiques.

La masculinitat s’ha construït tradicionalment al voltant d’idees com el control, la força, l'autoritat i el domini. I aquestes mateixes lògiques es poden projectar tant sobre els cossos de les dones com sobre els dels animals. En tots dos casos, durant molt de temps s’ha donat per fet que hi ha cossos sobre els quals altres persones poden decidir. Hi ha, a més, paral·lelismes en la manera com s’han construït determinades categories. Les dones han estat associades històricament a l’espai domèstic, a la cura i a la família, mentre que els animals de companyia també han estat incorporats a aquesta esfera domèstica i familiar. I tant les dones com els animals han estat sovint infantilitzats, se'ls ha atribuït una mena d’innocència o d’incapacitat per decidir per ells mateixos, cosa que acaba justificant que altres persones decideixin en el seu lloc.

També em sembla interessant la relació entre domesticació i dependència. Quan parlem de domesticació no parlem només d’acostumar un animal a viure amb humans, sinó d’un procés pel qual modifiquem profundament les seves condicions de vida perquè encaixin en les nostres necessitats. En el cas de les dones, durant segles hi ha hagut mecanismes socials que també les han relegat a una determinada funció dins de la casa, la família i la reproducció.

I aquí és on crec que la interseccionalitat és especialment útil. No podem entendre aquestes relacions de poder de manera aïllada. Les formes de dominació sovint es reforcen entre elles.

Creus que el feminisme hauria de ser vegà, en tant que gran part de l’explotació dels animals es basa en l'explotació dels cossos i dels sistemes reproductius de les femelles?

No m’interessa plantejar-ho en termes de “si ets feminista, has de ser vegana” com si fos una prova de puresa ideològica, però penso que si el feminisme fos vegà seria molt més coherent i sòlid.

De fet, les sufragistes ja van veure els paral.lelismes entre dones i animals fa molt temps. Algunes van optar pel vegetarianisme i també es van posicionar contra la vivisecció, perquè entenien que la manera com tractem els animals formava part d’una mateixa cultura que legitimava el control sobre els éssers considerats més vulnerables.

Si el feminisme fos vegà seria molt més coherent i sòlid

A mi em sembla especialment evident quan parlem de les femelles dels animals que explotem. La seva capacitat reproductiva s’ha convertit en una eina de producció. Les femelles són inseminades, fecundades, separades de les seves cries i sotmeses a cicles reproductius que responen a interessos humans. I crec que aquí el feminisme té molt a aportar, perquè precisament ha qüestionat durant dècades t el control de la sexualitat, de la maternitat, de la reproducció i la idea que les dones han de complir una funció determinada pel fet de ser dones.

Crec que el feminisme pot ampliar encara més el seu plantejament quan incorpora la resta d'animals. Si defensem que els cossos no haurien de ser vistos com a recursos a disposició dels altres, ens hauríem de preguntar també per què acceptem aquesta lògica quan parlem d’animals.

Ets vegana? Com te’n vas fer? Com creus que la gent que no ho és pot arribar a aquesta conclusió?

Sí, vaig fer aquesta mena de conexió l’any 2012 i desde aleshores porto una vida lliure de consum animal. Puc dir que fer-me vegana ha estat una de les millors decisions que he pres a la meva vida i, sincerament, no me n’he penedit mai. No perquè pensi que el veganisme sigui una qüestió de perfecció, sinó perquè per a mi representa una manera de posar en pràctica determinats valors com el respecte.

Crec que, en molts casos, el que ens impedeix fer aquest pas no és tant la falta d’empatia com el fet que hem après a veure els animals de manera molt diferent segons per a què els utilitzem. Podem estimar un gos, però al mateix temps menjar-nos un altre animal sense percebre cap contradicció. La qüestió és començar a fer-nos preguntes sobre aquestes diferències i intentar entendre què hi ha darrere.

Per això crec que la informació és important, però no n’hi ha prou amb acumular dades. També cal estar disposat a deixar que aquesta informació ens interpel·la i, de vegades, a revisar hàbits molt arrelats.

Has tingut feedback sobre el llibre? Com ha sigut? M’interessa especialment el de la gent que ja conviu amb animals i desconeixien part dels problemes ètics relacionats.

He vist respostes de tot tipus. Per una banda, coneguts i amics que saben que visc amb gats i que porto molts anys com activista en defensa dels animals (i del feminisme). Segurament esperaven un llibre a favor del mascotisme i no de les mascotes i per això les reaccions han sigut agredolces.

Altres persones m’han dit que els hi ha resultat interessant i que era un tema que mai s’havien plantejat. D’altres que s’han intenta excusar, de manera semblant a quan dius que ets vegà i de sobte sovint et diuen: “jo menjo molt poca carn”.

Cal reflexionar i argumentar, perquè és un assumpte que ens toca a tots de molt d’aprop i té un impacte molt fort

I després està el cas de la meva mare, que em consta que no s’ha llegit el llibre però sí que m’ha escoltat en alguna entrevista i em diu que no hi està d’acord, que per ella el Duc (el gos que vam tenir fa anys) era un més de la familia…

El millor de tot es que encara no m’he trobat amb ningú que el deixi indiferent i això té molt de valor. Es un tema del qual s'ha de parlar, perquè el mascotisme s'estén de manera accelerada. Cal reflexionar i argumentar, perquè és un assumpte que ens toca a tots de molt d’aprop i té un impacte molt fort. No només a la vida d’aquests animals, també en la convivencia social, en el disseny de les nostres ciutats i en moltes altres questions de la vida quotidiana.

Quin consell donaries a algú que té un animal a casa i no és encara del tot conscient de la responsabilitat ètica que implica?

Li recomanaria que es llegís el llibre.

Si vols saber quins són els millors restaurants vegans de Barcelona, fes un cop d'ull a la nostra llista.