No cal reinventar la roda en cada nou local, ni vendre motos. Ara, fer les coses amb sentit comú i qualitat no és gens fàcil; però si hi afegeixes manca de pretensions (que no d’ambicions) pots triomfar. Aquest és el cas del Toni Bigoti, a les Corts, en aquella recta de la travessera on només hi havia franquícies i bars decrèpits. El nom? No us exciteu, el seu pare es deia Toni i duia bigoti, un 'naming' tan bo com el millor. El van obrir guanyant terreny a un bar Manolo que acumulava ronya des d’anys i panys. Hi segueix l’estructura i la barra, i compleixen a la perfecció el paper de bar local: on esmorzar, dinar de menú, fer el vermut i sopar amb garanties.
La seva propietaria és publicista de formació però cuinera de passió. L’aplica amb plats com mongeta tendra en tempura, finíssima, acompanyada amb una maionesa amb tòfona per menys de 6 euros, o un 'trompe-l'oeil' de braves que en realitat són daus de polenta amb suau crema d’idiazabal. Totes les salses les fan ells i es nota: les administren de manera intel·ligent i sempre a banda. El magisteri salser se sublima en unes patates fregides amb botifarra de perol, api i escuma de ratafia. Una escuma en un bar? Sí, la suavitat melosa del perol encebat i l’api van d’allò més bé amb la dolça amargor del mam tel·lúric en cremós (cuina volcànica d’Olot). Al migdia hi ha un menú esplèndid per menys de 13 euros. La terrassa, mitja vida: els jardins de Joaquim Ruyra al servei d’una canya com les bones de Madrid.
