Permagel
No era fàcil portar Permagel a escena amb una forma que fos teatral. Victoria Szpunberg i Albert Pijuan podrien haver tirat pel dret i fer com l'autora, Eva Baltasar, i començar pel preludi del final i resseguir la prosa fins al capítol de tancament. Però sortosament s'han complicat la vida i han desfet la novel·la per refer-la, per capgirar-la, amb afegits de presentació dels personatges i una línia temporal clara. Per, en definitiva, transformar un artefacte literari en un artefacte teatral.
Maria Rodríguez Soto entoma el repte d'encarnar aquesta dona a punt de fer els 40, lesbiana, solitària, amb instints suïcides, tieta, germana i filla. Tampoc no és gaire senzill ficar-se en aquesta pell, dins aquest món, i sortir-ne victoriosa. Com s'interpreta algú que vol matar-se, que no suporta la família, que no encaixa, però que adora la neboda? Com es manté la mirada, la respiració, quan et pintes una ratlla al braç per on voldries que hi anés la fulla d'afaitar? Quan escarneixes mare i germana?
No estaria de més que altres teatres recollissin el guant i s'hi posessin d'una santa vegada
Pots caure en la paròdia, en la foscor. Pots pretendre estar fent el 4.48 Psicosis de Sarah Kane. Però Permagel és una altra cosa. Entre espessos núvols de tenebra, s'hi endinsa un raig de llum. I Rodríguez Soto sap atrapar-lo.
Szpunberg, com a directora, tenia al davant un altre desafiament majúscul: un monòleg amb el públic a dues bandes. Aquesta disposició és molt agradable quan hi ha...