Quan apareixen Laura Daza i Clara de Ramon traginant un taüt en un escenari d'estil victorià, potser ens pot semblar que carreguen el comte Dràcula. No sabem ben bé què enterren, en quin funeral som i, així que parlen, amb buits i omissions intencionats, mentre s'adrecen al públic, a la concurrència, la cosa ens queda menys clara. Enterren una persona o un concepte?
Som en un lloc sense lloc, en una funerària que ha de tancar perquè ja no mor ningú. Les dues noies veuen fantasmes, hi parlen. I aviat apareix la seva mare (Rosa Vila), un espectre, que els diu que transformaran el local en un museu. El museu de la mort. Elles no ho tenen clar, ja que l'enyoren, a la mort. Per això decideixen muntar una festa, un funeral que sigui una celebració.
I què passa quan som davant d'una obra gens naturalista que fa treballar el cap de l'espectador? Doncs, que surts del teatre revigoritzat, amb ganes de més, satisfet d'haver vist com la trajectòria de la companyia Produït per H.I.I.I.T. ha fet una passa més. I ho tenien difícil després del magnífic 'La meva violència' de la temporada passada i aquell 'Hàbitat [Doble Penetració]' (Sala Atrium, 2018), on els vam posar al radar. El text i la direcció de Roger Torns són de maduresa, d'algú que ha après l'ofici i demana més.