Tres noies i dos nois darrere d'un plàstic transparent equipats amb mòbils i tauletes que emeten en directe per Instagram, un ordinador portàtil petit i un piano electrònic. Estan junts, però es toquen poc. I sovint és per atonyinar-se. Molta fisicitat, molt d'esgarip verbal i violència. Al final, estan sols. Aquest és el seu hàbitat, un món fet d'estrebades, que es mou a batzegades, més de promeses que de realitats, més imaginatiu que real. O no. Perquè l'univers digital ja no és una realitat paral·lela, sinó que és la realitat per a molta gent.
Roger Torns, director jove bregat amb Llàtzer Garcia i Marilia Samper, dirigeix una peça que mostra més del que diu. Vull dir que té una forma que és millor que el fons. Els cinc intèrprets fan que el petit escenari de la Sala Atrium esdevingui un camp de futbol. Canten, ballen, es barallen, es miren de prop i s'allunyen. La partitura de la peça és perfecta i el tempo que marca Torns, de mà ferma. Però no sé si el que diuen els personatges d''Hàbitat' té gaire transcendència. Hi ha un xic massa de parlar per parlar, d'omplir amb paraules les escenes. Això no obstant, paga molt la pena.
Direcció i dramatúrgia: Roger Torns. Amb: Diana Gómez, Georgina Latre, Maria Hernàndez, Jaume Viñas i Rafa Delacroix.
