Dir Tàpies és invocar les lletres T –com la inicial del seu cognom i del nom de la seva companya Teresa–, o creus, que també poden tombar-se i esdevenir X de formes i mides diverses. Dir Tàpies és, a la vegada, apel·lar a peus, mitjons, sabates, petjades. Tàpies també és cadira, ulls i ulleres, o enigmàtiques lletres i xifres entre ossos, cranis i un grapat d’objectes quotidians.
A principis dels anys 90, poc després d’inaugurar la fundació que porta el seu nom, l’artista va desenvolupar un conjunt d’obres a partir del tèxtil sintètic que utilitzava per cobrir i protegir el terra dels estudis de Campins i Barcelona. Tàpies va recuperar material de rebuig i va transformar velles teles, ratllades, esquinçades, trepitjades i amb esquitxos, en llenços idonis per desplegar, amb vernís, collage i pintura plàstica, el seu particular repertori icònic. Impulsat per l’interès constant en la recerca de materials i tècniques, va decidir treballar per primer cop amb aquestes robes d’ús industrial que són especialment fràgils, amb força irregularitats i ondulacions; un suport en el qual va representar tot un seguit d’imatges, llocs comuns de la seva producció, que van quedar estampades com un manifest o un testament artístic. L’any 1991, Manuel Borja-Villel, llavors director de la Fundació, va reunir prop d’una vintena d’aquestes obres en l’exposició Certeses sentides, amb la idea de mostrar la ferma convicció de l’artista amb el seu art.
Ara, 28 anys després, l’espai recupera aquella col·lecció, ampliada amb algunes peces que havien quedat excloses i amb una sèrie d’escultures de bronze i terra xamotada de la mateixa època, una compilació que pren la forma d’una mena de full de ruta per transitar per l’obra tapiana, sobrevolada per una certa malenconia amb les habituals referències al pas del temps, la malaltia, el dolor i la mort.
