Existeix l'art plàstic sonor? Aquesta és la pregunta que formula –només el títol ja planteja el dubte– la darrera aposta de la Fundació Miró. És evident que la pintura és, sobretot, una qüestió visual. Tanmateix les arts no són camps closos i des del segle XIX i fins a l'actualitat els artistes s'han vist seduïts per la música, pel so, i l'han pres com a font d’inspiració. A través d’obres d’artistes del nivell de Delaunay, Rolf Julius, Beuys i Joan Miró, la mostra comissariada per Arnau Horta analitza com la sonoritat ha deixat petja en l'art dels darrers segles tan en l'àmbit visual, com el temàtic i conceptual. Ja sigui com a font d'inspiració, amb títols que manlleven termes musicals –fuga, nocturn, etc.–, incorporant el so a l'obra d'art a través de mecanismes o enregistraments sonors o bé emprant recursos visuals com poden ser, per exemple, partitures i el gràfic d’ones sonores.
L'exposició, molt interactiva, demana sovint la intervenció de l'espectador i ens demostra que no tan sols podem sentir amb les orelles sinó que, a vegades, hem de fer ús de tot el cos. Posa el punt final un àmbit dedicat al concepte de silenci amb obres de John Cage i altres artistes que, de la mateixa manera que ens qüestionem la sonoritat de l’art, posen en dubte l'existència del silenci.
