L'artista barceloní Daniel Steegmann Mangrané omple de manera literal una sala sencera de la Fundació Antonii Tàpies amb llum, buit i el vol d’una papallona. El projecte té un títol impronunciable (-’--- —’-) i juga amb els límits del llenguatge per reflexionar sobre les relacions dinàmiques i la disjuntiva entre natura i home que durant molt de temps ha permès maltractar la primera sense pensar en els efectes que tindria sobre l'individu.
El seu és un experiment sorprenent i poètic: fer néixer quatre crisàlides i deixar-les viure al museu, que funcionarà com un gran bosc i s’adaptarà tèrmicament a les necessitats d’un ésser viu petit que crida l’atenció quan bat les ales, tenyides d’un blau lluminós. S'inspira en la composició musical del minimalista La Monte Young, que alliberava una papallona i allargava la composició fins que aquesta sortia de la sala. I diu que no és un xaman, només un home que fa volar papallones. Pot ser que el visitant de la Tàpies no se les esperi i les trobi, alimentant-se de fruita, volant cap a la lluerna o davant d’un quadre; o que les busqui sense èxit –i si fugen per la porta?–. Recordeu, que “que no es vegi no vol dir que no hi sigui”.
