Figuracions entre guerres 1914–1945

La Sala Parés celebra 100 anys d’història amb una exposició que ret homenatge als artistes figuratius del període d’entreguerres i, alhora, a l’aposta sostinguda de la galeria per una forma d’art que no ocupava el centre del discurs modern. Figuracions entre guerres (1914–1945) es pot visitar fins el 7 de febrer i reuneix més d’un centenar d’obres —entre pintura i escultura— que permeten recórrer un dels moments més complexos i fecunds de l’art català del segle XX.

La mostra s’inscriu en un context marcat per la convivència tensa entre tradició i modernitat, en què les avantguardes van transformar profundament el llenguatge artístic. En aquestes dècades, la figuració no desapareix, sinó que es redefineix i es fragmenta en múltiples direccions. Hi conviuen aproximacions estructurals hereves de Cézanne amb formulacions properes al cubisme, així com llenguatges més lliures i simbòlics que desemboquen en el surrealisme. Aquesta diversitat reflecteix la vitalitat d’una etapa especialment fecunda, en què els artistes van cercar noves maneres de representar la realitat sense renunciar a la figura.

Artistes entre dues aigües

El recorregut dona compte de la pluralitat del moment a través d’obres d’artistes com Joaquim Sunyer, Hermen Anglada Camarasa o Joaquim Mir, al costat de propostes més vinculades als llenguatges d’avantguarda de creadors com Josep de Togores, Olga Sacharoff, Manolo Hugué, Joaquín Torres-García, Juan Gris o Óscar Domínguez. Els seus treballs evidencien un període d’intensa experimentació, travessat pels conflictes socials i polítics del moment, que es tradueix tant en obres centrades en el drama humà com en aquelles que cerquen oferir espais d’introspecció i refugi.

L’exposició no només recupera obres i autors fonamentals, sinó que també proposa una relectura del relat artístic del segle XX a Catalunya, reivindicant la figuració com una via moderna, resistent i plural. D’aquesta manera, la Sala Parés es presenta com un espai clau de continuïtat i compromís, que va saber sostenir una “bandera” estètica pròpia en un període de profunds canvis i tensions culturals, contribuint decisivament a la pervivència i renovació de l’art figuratiu.