'Ah, yes, Barcelona! Messi, paella, Sagrada Família…' La figura d’Antoni Gaudí ha anat perdent el significat fins a convertir-se en un iman comprat a última hora a l’aeroport. Se n’ha parlat tant, de Gaudí, que saber que el MNAC li dedica una exposició pot fer mandra. Però la retrospectiva no decep perquè es mira l’arquitecte amb ulls crítics i gosa fer el que molts no s’han atrevit a fer: desmitificar-lo.
Gaudí no era un geni incomprès. La burgesia i l’Església sempre van estimar-lo i el van ruixar a encàrrecs. A més, va ser un referent pop: la seva obra va inspirar tires còmiques, pamflets i postals que van arribar a les masses i que ara es poden veure al MNAC.
Gaudí tampoc va ser un bohemi aïllat en el seu món de fantasia. La seva obra encapsula a la perfecció la Barcelona a travessada per la violència de la lluita de classes. El Gaudí polític es troba en detalls com la bomba Orsini (la mateixa que va fer explotar el liceu el 1893) que un obrer anarquista du a les mans a la capella del Roser.
Com l’arquitecte, els edificis de Gaudí han quedat reduïts a la seva façana. Per això, la mostra també recull el mobiliari dissenyat per l’interior de les seves obres mestres. Les taules, cadires, portes i vitrines de la Casa Milà, que viuen escampades en diverses col·leccions d’art, s’han retrobat al MNAC perquè els visitants facin una immersió - en el sentit menys digital de la paraula- a l’interior de la Pedrera.
“Repassar críticament l’obra de gaudí és repassar críticament la història de Barcelona”, explicava el comissari de la mostra, Juan José Lahuerta, abans d’inaugurar l’exposició. Missió aconseguida. Després de la visita al MNAC podem dir que Gaudí, el mite, ha mort. Visca Gaudí!
