Patricia Dauder. Formes absents

He de confessar, d’entrada, que l’obra de Patrícia Dauder m’agrada tant com se m’escapa el seu significat. Jo sóc l’ase i ella –l’obra– és la pastanaga. Suggeridora però més esmunyedissa que no pas inabastable.
Més que formes absents, el que veig en aquesta individual a la galeria ProjecteSD són imatges que s’esvaeixen, una miqueta a la manera del gat quàntic. Les superfícies que llepa l’ull de l’espectador semblen palimpsestos en blanc, se n’ha esborrat l’escriptura però no s’hi ha escrit res més al damunt. I l’ull fa pampallugues veient i no veient alhora. I tot plegat produeix un efecte com el que patim davant d’un recinte arqueològic museïtzat, o de la reconstrucció antropològica d’una cultura de la qual no en sabem un borrall, o de la Santa Sindone de Torí, quan s’ensenya, que no es veu res però tothom conserva la imatge dels rajos X amb tot luxe de detalls sobre el cos de Crist...
Vaig tenir la fortuna d’aprofitar una visita guiada de l’artista a un grup de gent que entenia l’anglès. I vaig poder copsar alguna coseta més, llum insuficient però sempre interessant.
Vaig saber de l’interès de la Dauder per les cultures aborígens del sud del Pacífic, per la simbologia seminal que explica l’origen del món mitjançant llavors, i de la semblança d’aquestes llavors amb els cocos... Uns cocos que, anamorfositzats i apilats recomponen un planisferi. La més refinada cultura occidental –i la composició del món ho és– unida umbilicalment a l’altre, al “primitiu”. Patrícia Dauder va retallar un tros de la moqueta del seu taller per crear un planisferi seminal, plantant la llavor del dubte en l’espectador. Un espectador que ha de decidir si, com si fos el gallec de l’escala, la imatge arriba o se’n va.