Hi ha una manera catalana de construir? O és només una ficció que expliquem després, mirant enrere i unint punts que en realitat mai no van existir? Entre la contenció i l’excés, entre el càlcul i la intuïció, entre el seny i la rauxa, el Disseny Hub Barcelona proposa tornar a mirar l’arquitectura catalana no com una successió d’estils, sinó com una conversa que travessa generacions i que reapareix, amb formes diferents, en la manera d’habitar i donar forma al territori.
Seny i rauxa. Notícia de l’arquitectura catalana, que es pot visitar fins el 6 de setembre, reuneix més de 500 peces per construir un relat que travessa un segle i mig d’arquitectura feta a Catalunya. Però el recorregut no segueix una cronologia convencional ni una història de noms il·lustres: la mostra busca connexions, repeticions i tensions entre projectes de moments molt diferents per preguntar-se si existeix una continuïtat profunda en la manera de construir al país.
Entre el seny i la rauxa
Comissariada pels arquitectes Carme Ribas, Victòria Garriga i Joan Roig, l’exposició recupera una idea present en pensadors com Jaume Vicens Vives, Ferrater Mora o Alexandre Cirici Pellicer: el binomi entre seny i rauxa com dues forces que conviuen dins una mateixa tradició. Més que una etiqueta identitària, aquí funciona com una manera d’observar com l’arquitectura catalana s’ha mogut històricament entre la continuïtat i el canvi, entre la mesura i el gest.
La proposta evita ordenar les peces per períodes o estils i prefereix establir relacions inesperades entre obres allunyades en el temps. L’objectiu no és explicar una història tancada, sinó provocar preguntes i deixar que sigui el visitant qui detecti coincidències, contrastos i ecos entre projectes.
De l’habitació al territori
El recorregut s’organitza gairebé com una ampliació progressiva de l’escala: comença a l’interior de l’habitació i avança cap a la casa, els edificis, el carrer, la ciutat i finalment el territori. A cada àmbit apareixen plànols, croquis, maquetes, fotografies, mobiliari i peces d’art que dialoguen entre si i permeten llegir l’arquitectura més enllà dels edificis acabats.
Entre les obres exposades hi conviuen noms inevitables de l’arquitectura catalana amb materials menys coneguts i una voluntat explícita de recuperar autores sovint absents del relat tradicional. La mostra també incorpora pintura, disseny i documentació per mostrar que l’arquitectura no es construeix només amb murs, sinó també amb imaginaris, debats i formes de representar l’espai.
El resultat és una exposició que no busca definir què és l’arquitectura catalana, sinó preguntar-se si, darrere de formes molt diferents, encara hi ha alguna cosa que continua fent-la recognoscible.
