[category]
[title]
L’exposició Un món en lluita, que es pot visitar fins el 12 de juliol a Espais Volart de la Fundació Vila Casas (Barcelona), recupera la figura d’Esther Boix i la presenta com una artista que va fer de la pintura un espai des d’on projectar una sensibilitat i una ideologia capaces de superar les ferides de la postguerra i, alhora, denunciar les estructures que les perpetuaven.
Els orígens d’una mirada
La mostra recorre diferents moments de la seva trajectòria i permet entendre com la seva obra està profundament connectada amb la seva experiència vital. El fet d’haver nascut a Llers i haver crescut a la Cellera de Ter la va mantenir molt vinculada a l’entorn rural, una presència que apareix sovint en les seves pintures a través de figures de camperols, dones del camp, escenes de cafè i altres fragments de vida quotidiana. Aquests personatges i espais no apareixen com un simple decorat, sinó com una manera de donar valor a realitats sovint silencioses o poc representades.
També va marcar profundament la seva mirada artística el fet d’haver patit poliomielitis de petita. Aquesta situació la va obligar a passar llargues temporades a casa i va afavorir un procés d’introspecció que va acabar deixant pòsit en la seva obra. Aquesta manera de mirar —atenta, pausada i sensible als detalls— travessa bona part de la seva producció i es converteix en una manera molt particular d’entendre la pintura.
Més enllà del tacte
Durant els anys de formació a l’Escola de Belles Arts, Boix entra en contacte amb altres artistes amb qui comparteix la necessitat d’allunyar-se dels models acadèmics i buscar noves maneres de crear. D’aquest context neix Postectura, un grup format per tres pintors —Esther Boix, Ricard Creus i Joaquim Datsira— i tres escultors —Josep Maria Subirachs, Francesc Torres Monsó i Josep Martí Sabé—. Liderat per Subirachs, que també va redactar el manifest del grup, el nom feia referència a anar "més enllà del tacte": superar l’aparença de les coses per buscar-ne l’estructura interna, el ritme i l’essència. Tot i néixer com una estratègia per poder exposar conjuntament, aquella experiència va donar visibilitat als seus membres i va marcar l’inici de trajectòries artístiques pròpies.
A la mostra es poden veure obres d’aquest primer període, marcades per una pintura figurativa i expressiva, amb paletes fosques, cossos contundents i una gran càrrega emocional. Influenciada per José Gutiérrez Solana, Boix retrata escenes de postguerra amb una mirada directa: rostres seriosos, espais tancats i una atmosfera marcada per la duresa del moment. Camperols, dones del camp i escenes de cafè apareixen repetidament en unes composicions que donen protagonisme a les persones que habitualment queden fora del relat oficial.
Del color a la denúncia
La mostra també permet seguir l’evolució del seu llenguatge pictòric. Després del viatge a Milà de 1957, la seva obra experimenta una transformació clara: la pintura es torna més lluminosa, els colors guanyen intensitat i les escenes respiren una energia nova. Els paisatges urbans, les escenes quotidianes i els canvis socials entren amb força a la seva producció i la seva manera de pintar es torna més oberta i moderna.
Més endavant, amb el compromís antifranquista, aquesta evolució formal es fa encara més visible. Les obres exposades dels anys seixanta i setanta adopten colors saturats, formes més planes i una estètica pròxima al cartellisme i al pop, però allunyada de la frivolitat associada sovint a aquests llenguatges. A partir de finals dels anys setanta, la seva obra s’orienta cap al paisatge, amb una forta consciència ecològica, fins a arribar a una etapa de plenitud lírica on natura i ésser humà es fonen. L’exposició, que se celebra a les portes del seu centenari, és la primera gran mostra retrospectiva dedicada a l’artista i la primera que se celebra a Catalunya des de l’any 2007.
