Un projecte ambiciós: ocupa dues plantes, que han convertit en menjadors, i juga amb una barra senyorial a l’entrada –llarga i càlida–, que funciona com a punt focal d’un espai fet amb materials nous, fusta noble i totxana antiga a la vista. Dos Ravals conflueixen en aquest marc estètic: el Raval portuari, present als maons centenaris que ha respectat l’arquitecte, i el Raval més turístic, detectable a qualsevol racó del local, ja que la clientela és majoritàriament estrangera. Hi entro a veure què passa. El Beer’linale em rep amb 30 tiradors de cervesa artesana i una pissarra amb totes les varietats detallades. M’encanta la birra artesana, però confesso que no en sé, no conec les marques, no tinc paladar.
Afortunadament, els cambrers del local són atents, ràpids i saben aconsellar. Em deixen tastar el nèctar que surt d’una bomba de mà i els dic que me n’emplenin el got. A la meva companya li posen una rossa impecable.
Segurament, els puristes trobaran llacunes al catàleg de cerveses, però als neòfits, que som majoria, els 30 tiradors i les més de 180 referències en ampolla ens resultaran més que suficients. El Beer’linale aposta pel producte europeu –danès, italià, belga– i per la birra autòctona, i compta amb un arsenal de tapes i platets del tot indispensables perquè no en sortiu arrossegant-vos com llimacs.
Les braves de la casa, enfonsades en una muntanya de salsa picant i allioli, es converteixen en el coixí perfecte per a una ingesta cervesera casual. Són de guerrilla, colpegen dur, piquen amb ràbia. Tampoc esperava una altra cosa: receptes clàssiques, populars i molt superiors al menjar per avió que serveixen al turista en altres llocs. Alguns diran que el Beer’Linale és un local per a guiris. Doncs si tots els locals per a guiris fossin d’aquesta qualitat i oferissin aquest servei, Ciutat Vella tindria una altra cara.
