Casa Almirall

Quan entres a l’Almirall, t’embadaleix la fusta sinuosa, els llums d’alabastre, l’atmosfera de seductora nocturnitat: t’encantaria ser un murri d’en Montalbán o un hereu escampa d’en Segarra per quedar-t’hi per sempre fent vermuts o absentes un rere l’altre, xerrant amb els parroquians, mirant pels vidres cap a un carrer que és més entretingut que tots els canals de la tele. Són moltes les generacions que ho han fet: el local és del 1860, quan Manel Almirall va obrir una taverna amb bodega. S’hi va deixar els duros: preciosos mobles modernistes, barra de marbre italià, portes esplèndides de fusta... Bonic de debò.

Als 30, hi anava la gent de la CNT-FAI, tenien el local al davant; en una taula sempre hi havia un paio que arreglava pistoles: un bon dia se n’hi va disparar una! L’any 1977, un parell de joves peluts, en Pere Pina i en Ramon Solé, se’n van fer càrrec: cada pam parlava d’innumerables gresques de noctàmbuls. 40 anys després conserva el seu encant, amb l’afegitó d’haver sobreviscut amb el cap ben alt a les transformacions d’un Raval que les ha vist de tots colors. Si et cansen els bars de moda i els cataus greixosos, si vols sentir-te part de la història tarambana de Barcelona, no t’ho repensis