És aquí des de meitats dels setanta: en Miquel deu haver fotut clatellots a mig Barcelona. El Miquel, l’ànima d’El Bodeguín, l’homenot panxut amb barba i un etern puro a la boca, bramava acudits i feia anar drets els adolescents que es congriaven els caps de setmana al seu bar a posar-se fins jugant al duro. “Un altre submarino, Miquel!”, cridaven, és a dir, una cervesa de litre amb un raig de vodka.
El local té les parets plenes de caricatures d’ell que li han fet els clients agraïts de tantes bones estones passades allà en alguna de les deu taules de fusta que n’han vist de tots colors. També té una gran col·lecció de més de 2.000 gerres de cerveses de totes mides i procedències que converteixen El Bodeguín en una mena de museu del mam de la zona alta.
El carrer Hercegovina havia estat una artèria important per a l’abeurament de quatre generacions: des dels 70 fins a finals dels 2000, hi havia molts bars i allò era un no parar de jovent entrant i sortint dels locals. Quan va entrar en vigor la regulació de la venda d’alcohol als menors –i també la del tabac–, el carrer va començar a flaquejar: els bars tancaven, però El Bodeguín va resistir contra vent i marea gràcies a la tossuderia i l’energia d’en Miquel.
Ara fan un menú de migdia de cuina tradicional catalana
–peus de porc, estofats, macarrons, mandonguilles– i l’ambient és més tranquil. Entro i demano una canya. “De pescar?”, em diu, incombustible, en Miquel, mentre me’n serveix una de gelada. Des de la paret, un retrat dedicat de la Caballé em pica l’ullet, com dient: “Jo també he estat aquí i m’ho he passat teta”.
