Són joves i han arrencat amb l’empenta de l’èxit d’un altre local gracienc, La Xula. Els rondava pel cap agafar-ne un altre i quan van veure que es traspassava el Paladar del Son, van tirar pel dret i, valents com el seu heroi, s’hi van llançar sense pensar-ho dues vegades. Al Jabato la carta de tapes és curta i res no falla, cosa poc habitual: si demanes unes croquetes, te les serveixen quadrades, això sí, però amb una beixamel que lliga perfectament les carns del caldo. Suculentes. Si vols bunyols, seran ben flonjos, com cal, amb tot l’aire del bacallà i gens del seu pes.
Les braves les fan amb pell, cuites al punt, i amb una salsa poc picant però amb un toc fumat deliciós. El caneló de galta trufada és digne de menció: la carn esfilagarsada, melosa, atapeeix una pasta al dente amb l’aroma de la tòfona... I fa un pam! (Remarcable: no són platillos, són racions com Déu mana). Un altre encert és el botifarró amb calamar i patata: si a cada mos agafes una mica de la tendresa del calamar (fresc i ben cuit), la untuositat i la contundència del botifarró, fins al més gormand quedarà satisfet. Ho estem però voldríem atacar tota la carta, perquè el que ens acabem de fotre és collonut i no ens han robat la cartera: vint euros per barba i bona birra al tirador.
