Va morir jove i va deixar un cadàver exquisit, com les estrelles de rock però un segle abans. Va tenir una vida escandalosa, i va escriure una colla de poemes que el convertirien en una de les principals figures del romanticisme: Lord Byron.
A la cantonada del carrer de València amb el passeig de Sant Joan, prop de l’obra allargada de mossèn Cinto Verdaguer i la seva figura encorbada, hi ha un bar que obre fins tard. Un secret de domini públic. Fa pinta de casa de barrets però el Lord Byron és un clàssic dels noctàmbuls barcelonins amb més coneixement, perquè t’acull amb els braços oberts quan la resta de locals et fan fora a coces.
L’interior és de fusta, com l’entrada, i un cambrer expert et dona la benvinguda i de seguida et fa sentir com a casa: és d’aquells que se la saben llarga i n’han vist de tots colors. Al Lord Byron, el desfici de l’última copa es dissoldrà amablement i podràs anar-te’n a dormir sense aquell neguit de no haver escurat la nit fins al final. Hi trobaràs algun turista despistat però sobretot fauna local que acaba tard de treballar i vol festa.
La música no està malament i no la posen gaire alta, tothom és força civilitzat i l’esperit del poeta anglès plana, opiaci, entre aquells que hi van a beure i oblidar-se de l’avui i l’endemà.
