El carrer d’en Robador és angost, ombrívol i ple de vida. La gent s’hi passeja amunt i avall, gent de tot arreu i de tota mena: passavolants, delinqüents de baixa estofa, estrangers despistats o gens despistats, músics, xandallistes intrèpids... Hi ha un bon restaurant marroquí, alguna botiga de queviures pakistanesa, un taller de bicis clandestí i molts bars. És un carrer d’un altre temps, de quan la prostitució hi campava alegre i sense traves. Amb la reforma de la rambla del Raval, l’hotel Barceló i la Filmoteca, aquell ecosistema de bordells i meublés tronats se’n va anar en orris.
Al número 29 del carrer d’en Robador, el Bar Alegria és com una foto viva de fa 25 o 30 anys: un local petitó on regnen dos colors, el vermell de darrere la barra i el blanc d’unes parets de fusta bombada que si t’hi recolzes sembla que s’enfonsin. En entrar-hi, a mà esquerra hi ha un sofà on solia seure per xafardejar la mestressa, la Flora, tota una institució del barri que va morir fa tres anys.
Ara l’encarregada del bar és la Montse, una senyora rossa i riallera que és l’ànima del local: dalt d’un tamboret rere la barra, xerra amb la clientela com si fos una parroquiana més. Homes i dones solitaris poblen el bar, es diuen paraules d’amor acordat –molts cops dolces i potser més sinceres– i beuen com peixos –quintos a euro i mig, cubates a cinc–. Al costat de la llarga barra hi ha una màquina de discos amb una selecció espaterrant: Bambino, max-mixs, Parrita, ranxeres, salsa, Peret, Los Chunguitos, Rebeca, Camarón, reggaeton, Fania All-Stars! A dalt de la màquina, ben calentó, s’hi està l’altre amo del local, un gat tigre que no para de roncar i es refrega, gens esquerp, amb tothom. Es diu J.B. –Martí Sales
