Colibrí Vodka & Gin

Un follet els va concedir un desig i van demanar la terrassa més collonuda del Raval. Dic això perquè és impossible explicar racionalment la sort que té aquest establiment de posseir un mirador tan ben parit a la cantonada de Riera Alta-Erasme de Janer.
El Colibrí descansa en un vèrtex on conflueixen les línies teŀlúriques més ancestrals del barri. Des d’aquest angle abocat a dos carrers llegendaris, ofereix al visitant un espai interior de lleugera influència hipster; un lloc polièdric on conviuen detalls de disseny –tamborets penjats del sostre– amb elements que ens transporten a l’any de la Mariacastanya i que semblen haver sobreviscut a dues eres glacials. Parlo d’una màquina de tocadiscs de quan Sean Connery no portava perruquí, de les llums del sostre, d’una barra antiga de marbre i metall impressionant.

Decorat amb gust i banyat per la llum gràcies a uns miraculosos finestrals oberts on també us hi podeu asseure, aquest bar-cafè-vermuteria juga la carta de la gustera divinament. S’hi està bé, molt bé, tant si sou a dins, com si teniu sort i trobeu forat a la terrassa. I el millor és que s’hi està bé, molt bé, des del matí fins ben entrada la nit; en altres paraules: tot el sant dia entaforats allà com si no hi hagués demà.

En el sector mam, tenen una completíssima carta de ginebres i vodkes prèmium –els millors vodkatònic del barri– i una cocteleria que supera les expectatives, gràcies a un Bloody Mary que cura ressaques de dos en dos. En la teca, tapes de qualitat mitjana, ideals per acompanyar la copa com a actrius secundàries: aquí el menjar no és l’actor protagonista. Aquí es ve a fer el vermut, la Moritz, el còctel, l’spritz o el gintònic. Aquí es ve a convertir la procrastinació en un art. Per cert, només tinc un retret, dirigit al fil musical: escoltar el disc sencer de Dani Martín no és bo per a la salut. Ho certifico.