Barcelona té secrets a cada racó. Si la vius com un explorador a la jungla, si mires bé darrere les tàpies, al fons d’un carreró, si t’endinses per aquell passatge ombrívol que escup buguenvíŀlies, si tires sempre pel carrer que no coneixes, pots trobar sorpreses majúscules que t’alegrin l’existència.
Al carrer del Príncep de Viana, curt, recòndit, just darrere el Tres Tombs, hi ha un bar gallec aparentment vulgar: barra metàl·lica, tauletes de fòrmica, dòmino, quintos barats, cambrer granadet... Res més? Té un pis de dalt. Si hi aneu un dissabte o un diumenge a partir de les nou del vespre, us semblarà que entreu a la dimensió desconeguda.
Allà dalt, com en una bombolla atemporal, s’hi celebra un espectacle de música setmanal, dels més tendres i extravagants que he vist mai: una colla de gent gran enamorada de la copla es reuneixen per cantar, ballar i beure plegats.
A les parets hi ha cartells de fa trenta anys dels cantants assidus al Barquiño: Manolo Carrión (l’alma mater, el presentador), el Colorines (un encant de senyor lampista que es vesteix de farbalans), l’Antonio de Linares (transformista que explica acudits psicodèlics), la Pilar Carrión (gran veu) i molts d’altres. A aquests se’ls afegeixen parroquians amb ganes de ser estrella per un dia.
L’ambient és d’una gran alegria i espontaneïtat, t’hi trobes com a casa i oblides totes les penes: durant un parell d’hores formes part d’una família cañí, oberta a tothom, que, entaulada, beu, sopa (tapes), pica de mans i anima els cantants que transmeten la seva passió. Digne successor de la Bodega Bohemia, O’Barquiño és un reducte meravellós a reivindicar.
