[title]
Obro l’Spotify i la cara d’Adele em saluda, clotet al mentó i 'eyeliner', com a reclam d’una 'playlist' titulada 'Sólo éxitos'. Però és una trampa: el seu nou disc, '25', publicat el divendres passat, no està disponible en 'streaming', ni en aquest servei ni en cap altre, i l’única cançó que se’n pot sentir a la xarxa és el single d’avançament, 'Hello'.
Xerrant fa poc amb Calvin Johnson, el fundador del segell K Records, prohom de la independència musical, defensava l’'streaming' com a eina de difusió de la música: que un disc es pugui escoltar en 'streaming', deia, no garanteix que s’escolti, però sí garanteix que pugui escoltar-se, cosa important quan ets un segell 'indie' i no comptes amb una distribució que arriba a tot arreu com la de les discogràfiques multinacionals.
Adele, però, ha decidit passar de l’'streaming': qui vulgui escoltar '25', ha de passar per caixa, sigui física o digital (almenys de moment). Per què? Perquè pot fer-ho, perquè s'ho pot permetre. Perquè una artista que bat rècords absoluts de vendes en una època en què ja no es compren discos –ho va fer amb el segon, '21' (2011), i ho ha tornat a fer amb el tercer– no mou el cul darrere la pastanaga de l’'streaming': els beneficis indirectes de la promoció a costa de la difusió gratuïta, la popularitat que omple les sales de concert.
Però per què està bé que ho faci? Perquè de tant en tant va bé que algú ens recordi que la música, tot i que pugui escoltar-se de franc, no és gratis, que costa diners fer-la i que els qui la fan haurien de rebre alguna cosa a canvi, tret que decideixin de manera lliure el contrari. "We could have had it all", cantava Adele a 'Rolling in the deep'. Podríem haver-ho tingut tot, sí, però gratis, no. "Hello from the other side"? Sí: del taulell.
Adele presentarà '25' a Barcelona el 24 de maig al Palau Sant Jordi. Les entrades surten a la venda el 3 de desembre.
