Un home i una dona que treballen junts en un escorxador es troben cada nit en somnis, convertits en dos cérvols
La idea de fons és preciosa: dues persones que seuen cada dia de costat, en silenci i amb cares llargues, al menjador per a treballadors d’un escorxador, amb les insípides safates de plàstic a les mans, es retroben cada nit, en somnis, transformades en dos cérvols que caminen en la neu per anar a beure aigua en una bassa. Podria ser una rondalla medieval, d’aquelles que exploren la metamorfosi entre l’home i l’animal, traslladada a un món actual de baixes temperatures –reforçat per una fotografia tan gèlida que sembla voler blindar-nos a l’interior d’una cambra frigorífica, on la carn esqueixada es cobreix d’una fina capa de gebre–, encadenat a una rutina mecànica, alienant. Però la directora té massa pressa per esbossar temes tan freds com la incomunicació i l’apatia social, i en canvi desatén el globus de fantasia, la màgia desbordant de l’amor distant, que insinua que si la vida ens separa hi ha una altra dimensió, més enllà de la vigília, en què els sentiments són més purs.
