7 motius per veure ‘Titane’ en pantalla gran

Hi ha trames que mereixen tota la nostra atenció. I per això, res com l’obscuritat d’una sala de cinema i posar els cinc sentits a ple rendiment. ‘Titane’ narra la història d’un jove amb la cara feta malbé i aspecte andrògin que apareix a l’aeroport. Diu anomenar-se Adrien Legrand, un nen que havia desaparegut feia 10 anys. El que sembla el final d’un llarg malson pel seu pare, Vincent, no és més que el principi d’un altre molt pitjor. Sembla un argument normal? Espereu a veure’l en pantalla gran.

Hi ha emocions que, per motius obvis, són molt més intenses quan es viuen davant d’una gran pantalla, amb un so poderós i (si us ve de gust) amb un bon bol de crispetes. I gèneres com el terror i el thriller són perfectes per fer-ho. ‘Titane’ us farà retorçar a la butaca com poques pel·lícules que hagueu vist darrerament o, pel contrari, que us agafeu a ella en els moments més frenètics.

Si ‘Titane’ era una de les pel·lícules més esperades de l’any, és per alguna cosa. La seva directora, Julia Ducournau, ja va sacsejar l’any 2016 els fonaments del terror francès amb el seu anterior treball, ‘Crudo’. Un estudi esteticista sobre el canibalisme amb el que va trencar motlles. Ara porta la transgressió un pas més enllà. I així ho ha premiat Cannes en convertir-la en la primera directora en guanyar en solitari la Palma d’Or. Abans que ella va ser Jane Campion, qui guanyà el 1993 amb ‘El piano’ en un premi compartit amb Chen Kaige (‘Adiós mi concubina’).

El nom de David Cronenberg ha aparegut en totes i cada una de les crítiques de ‘Titane’. Sembla comprensible, donada l’escena de la protagonista mantenint sexe amb un cotxe que no trigarà en convertir-se en una icona, i que automàticament ens recorda a la salvatge ‘Crash’ del cineasta canadenc. Però hi ha molts referents a ‘Titane’, de clàssics com ‘Engendro mecánico’ (1977) a les pel·lícules de Claire Denis, un tòtem del cinema francès. Tots ells juguen un paper essencial a l’hora de convertir-la en una obra mestra.

És cert: les crítiques de cinema són tan subjectives com les de qualsevol altra forma d’art. Malgrat això, quan totes coincideixen en assenyalar ‘Titane’ com una obra mestra… per alguna cosa serà. De fet, ja hi ha qui la compara amb obres mestres com ‘Pulp Fiction’ o la gran trionfadora dels Oscar l’any 2020, la coreana ‘Paràsits’. Perdre-se-la no té perdó.

Si a una pel·lícula brillant se li afegeix una protagonista excel·lent, el resultat és senzillament únic. És el cas de ‘Titane’ i d’Agathe Rousselle, que fa un paper memorable (i gens fàcil) sota les ordres de Ducournau. I tot i que els més cinèfils ja la van descobrir al curtmetratge ‘5 vagues de l’avenir’, per a la majoria és tota una revelació. Se’n parlarà molt!

‘Titane’ no és només una experiència cinematogràfica única. A més, posa sobre la taula alguns dels debats socials de més actualitat. Julie Ducournau porta a l’extrem tot el que té a veure amb l’imaginari ‘queer’ i la identitat de gènere. Feminitat, androginia, diversitat sexual. Temes que s’aborden sense prejudicis, però també sense límits ni tabús. De manera descarnada i salvatge.