Més enginyosa, molt més agradable i infinitament més rica que les principals aspirants als Oscar d'aquell any, aquesta pel·lícula és, clarament, un germà de sang de Rushmore, de Wes Anderson. Els Tenenbaum són l'alta societat de Nova York en decadència. L'escandalós Royal (Gene Hackman) es va separar de la seva dona Etheline (Anjelica Huston) fa dues dècades i, després d'això, es va mantenir a distància mentre la seva descendència, abans prodigiosa, s'enfonsava. El geni dels negocis Chas (Ben Stiller) s'ha convertit en un neuròtic paranoic; en Richie (Luke Wilson) es una estrella del tennis la carrera de la qual es va sacrificar per amor; i la filla adoptiva Margot (Gwyneth Paltrow) és un llibre tancat com a dramaturga. Amb problemes financers i reclamant els últims drets d'un home moribund, en Royal torna per posar ordre a casa seva.
L'ambient recorda les fantasies screwball de Preston Sturges de principis dels anys 40, tot i que ambientat amb rock dels 70. Les influències literàries inusualment marcades d'Anderson inclouen Salinger, Edith Wharton i la revista The New Yorker, i la pel·lícula de vegades s'assembla a una vinyeta dels dies de glòria d'aquella augusta publicació: una caricatura elegantment composta a la qual se li dona el toc final amb una sortida enginyosa i immaculadament formulada.
Existeix en una bombolla —la Nova York d'Anderson no existeix i mai va existir—, però aquesta atmosfera enrarida és una mena de parany; el que t’agafa per sorpresa és com, de la seva manera deliciosament indirecta, Anderson mostra la ironia obertament per camuflar una sinceritat més profunda. En el fons, es tracta d'una comèdia d'amor no correspost, melancolia i decepció. Una pel·lícula per assaborir.
Dir.: Wes Anderson (EUA, 2001). 108 min.