Pareu atenció al directe d’Ensemble Topogràfic: advertireu que, en el diàleg entre el cos d’Anna Hierro i els instruments de Carlos Martorell, la conversa és a temps real. Tan a prop de la dansa contemporània com dels plantejaments de la música improvisada, el cos fa el rol d’un instrument més gràcies a l’ús d’un sensor que converteix el moviment en so, i que a 'Llac', la peça que estrenen a la Hiroshima, és més sensible que mai.
“Hi ha moments en què, fins i tot, l’Anna porta el pes sonor de la peça –explica Martorell–. Es pot llegir el moviment com la ‘veu’ de la peça, o sentir més clarament la música com a provocació del moviment”.
'Llac' és la tercera peça d’Ensemble Topogràfic, després de 'Sediment' i 'Boira' (publicats en el seu àlbum de debut homònim del 2015), però “neix d’una voluntat conceptual i escènica, menys visceral i molt més pensada”. S’inspira en les representacions perfeccionades del jo que reflecteixen les xarxes socials. Però “sense articular un discurs narratiu sinó poètic i visual”.
