Grec 2018: Dancing Grandmothers

Els primers minuts de 'Dancing Grandmothers' són el que esperàvem d'aquest Grec que mira a Àsia, una companyia de dansa que barreja el millor de dues tradicions: l'expressivitat contemporània més urbana i lliure amb el virtuosisme i fins i tot l'acrobàcia de la millor tradició d'Orient. La imaginació i la sorpresa s'aplica també a l'enlluernador vestuari de mil colors i textures que acompanya la il·luminació, trets que semblen sortits d'un taller d'Ágatha Ruiz de la Prada situat al Seül més tradicional.

Passat el pròleg, l'espectacle de la coreògrafa Eun-Me Ahn –un dels èxits a Europa de la dansa coreana– revela la seva intenció, portar a escena un conjunt de iaies que interactuen amb els joves ballarins professionals. Primer ens ho exposa amb un vídeo allargassat que mostra diferents dones de l'àmbit rural ballant davant càmera. La dansa és felicitat, conclou l'enregistrament.

A partir d'aquest moment, altres dones grans sense cap coneixement de dansa fan aparició a escena, al mateix temps que el component naïf tan propi de la cultura pop asiàtica es multiplica. El treball amb les intèrprets no professionals no té cap tipus d'interès més enllà de l'anècdota ingènua, i en algunes ocasions frega la vergonya aliena. Ni tan sols es treu suc de l'oposició entre tradició i modernitat. Una proposta, en definitiva, colorida, simpàtica i tendra, que ja està bé.

Coreografia i direcció artística: Eun-Me Ahn Interpretació: Eun-Me Ahn, Donghun Go, Jihye Ha, Youngmin Jung, Hyekyoung Kim, Jeeyeun Kim, Seunghae Kim, Eisul Lee, Hyunwoo Nam, Sihan Park y deu ancianes coreanes.