“Si alguna cosa és del tot nova és d'alguna manera invisible”, va deixar escrit Borges a alguna banda. I això és el primer que em ve al cap després de veure el tomb gestual radical que ha fet La Veronal de Marcos Morau amb 'Pasionaria'. El fons és el mateix, una certa estètica de la desolació, de la deshumanitació, que ja era a 'Voronia', però aquí s'expressa d'una manera molt diferent. La lleugeresa, la sincronia, la longitud, la perfecció, que havia assolit el seu llenguatge s'ha transformat en moviments espasmòdics, de curta durada, que bateguen com l'aleteig d'una papallona.
I, d'entrada, això provoca una certa estupefacció, avesats al que coneixíem. Sorpresa. Però quan entren en joc tots els ballarins, trobem petjades antigues, camins fressats, que ens ajuden a reconèixer La Veronal d'abans alhora que comencen a sentir-nos atrapats per allò nou i invisible, el cos com a eina d'expressió, com a vehicle per traslladar una idea del món.
Morau ens presenta una distopia, amb estètica dels anys 50 del segle XX, camí del 'Brazil' de Terry Gilliam, amb la música de Hans Zimmer a 'Interstellar'. A 'Pasionaria' no hi ha persones, sinó replicants, éssers humans plans sense cap sentiment visible. Per moments, sentim angoixa. I el seu moviment és una fidel reproducció d'un pensament obscur. La melancolia d'un univers anterior és a fora, a la música que sentim. A dins, tot és tristesa.
Direcció: Marcos Morau. Coreografia: Marcos Morau amb la col·laboració dels intèrprets.
