Concepte i idea original Sonia Gómez. Direcció: Amalia Fernández.
Amalia Fernández dirigeix el solo, aquí es divideixen les tasques i es defineixen els rols, Sònia fa d’intèrpret de la seva pròpia peça i Amalia, com a directora, assumeix la responsabilitat.
Parteixen d’una idea simple: millorar el solo Bailarina. La peça té problemes, sí, no, uns quants, potser exigeixen a l’espectacle més del que pot donar de si. A la Sònia li agrada que els espectadors mirin a una dona que balla, ni bé ni malament, que va explicant coses, molt poques, que sembla que està tranquil·la fent això, que gaudeix, però sense passar-se, que ho passa malament, però no massa, que té gràcia, però no molta. Sònia interpreta el material original, insisteix en això i amb Amalia pren la distància necessària per re-interpretar les vuit pautes de moviment. Sònia confia en Amalia, es recolza en ella, li fa cas, prova, encerta o erra, fins on arribi la seva capacitat com a intèrpret. Amalia és Amalia i també és intèrpret, la veiem treballant, aportant el seu saber, el seu ull crític, les seves emocions, les seves paraules. Així, les dues, entre construcció i destrucció, van fent i ensenyant, parant i seguint, fixant, movent escenes, tirant això, posant allò, maquillant, despullant i més fins a que aconsegueixen muntar la nova versió.