La nostalgia feliz
Amélie Nothomb
Trad. Sergi Pàmies
Anagrama
144 pàg. 14,90 €
Si aquest llibre participés en un concurs i jo hagués d'aixecar un número per valorar-lo, trauria la pancarta del 7. 'La nostalgia feliz' és per mi una novel·la de notable que es llegeix d'un traguinyol igual que la majoria de llibres d'Amélie Nothomb. I igual que la majoria, aquest també és una nouvelle autobiogràfica que també inclou el Japó com a escenari. "Hasta este momento, mi idilio con Japón ha sido perfecto. Reúne los ingredientes indispensables propios de los amores míticos [...] Cuando una historia es tan perfecta, uno teme no estar a la altura en el futuro". I aquest futur que esdevé rencontre amb el passat és el que relata el llibre després que un programa de tele li proposi fer un reportatge sobre la seva infantesa japonesa. L'escriptora no només accepta sinó que decideix escriure una crònica d'aquest rencontre amb el paisatge nipó -a voltes celestial a voltes infernal- i amb les persones que la van marcar per sempre: la segona mare i el primer xicot. La narració es veu enriquida amb clares reflexions: sobre el sentiment d'irrealitat, sobre les ficcions amb les quals empeltem els records, sobre el record com a aventura estranya. I si la memòria és sovint un armari desordenat que ens cau a sobre quan n'obrim les portes, la literatura pot ser una forma d'ordenar-lo: de coŀlocar en calaixos i prestatges la vida per tal d'intentar comprendre-la.
