Matsuo Bashô transita 'L'estret camí de l'interior'

Al Japó de mitjans del segle XVII, durant el primer tram del període Edo, el que s’esperava del fill d’un humil samurai no era altra cosa que un futur a les llistes de l’exèrcit de l’emperador. Era el cas de Matsuo Bashô. Va començar a guanyar-se el pa fent feines a la cuina de la família Todo, poderosos terratinents de la província d’Iga, i de seguida el van ascendir a la cort de patges de l’hereu, Yoshitada, un nano amb certa inclinació per la poesia. Bashô es va convertir en el seu favorit, i junts van escriure una bona pila de versos, curts i nets, que més tard es van conèixer com els primers haikus de la història. És per això que avui dia Bashô és considerat un dels grans de la literatura japonesa.

El 16 de maig del 1689, quan ja tenia 45 anys i una bona rècula de deixebles, va emprendre un viatge cap a les províncies septentrionals, vestit amb els hàbits dels pelegrins budistes. L’acompanyava un pupil que, per no trair l’estètica anacoreta, es va rapar la cabellera. I amb aquesta pinta tots dos se’n van anar a seguir el rastre de les generacions de poetes que els havien precedit. Els interessava, sobretot, el recorregut dels monjos nòmades, que havien establert les bases de la composició poètica a vàries mans. La qüestió és que d’aquesta penitència va sortir L’estret camí de l’interior. Els d’Edicions de 1984 l’acaben de recuperar a la seva col·lecció La Clàssica.

Simplificant: es tracta d’un quadern de viatges. I, versió extensa: això és un moment culminant de la seva obra. Tot i estar escrit en prosa manté l’estructura de la composició encadenada que el va fer cèlebre des que l’any 1662, encara sota la protecció de Yoshitada, va publicar els seus primers versos. Diuen que va fer tot el trajecte amb un dietari al sarró, on va recollir notes, esbossos, i també els aplecs de poemes que sortien del seu encontre amb els literats d’arreu que l’anaven a rebre cada cop que feia entrada en una ciutat. Tots havien sentit a parlar de la sèrie de no renga sobre granotes que ell i els seus apòstols havien compost, en rotllana, a la cabana que tenia allà on ara hi ha Tòquio. Els mateixos apòstols que l’acompanyaven el dia de la seva mort, l’any 1694.

L'ESTRET CAMÍ DE L'INTERIOR
de Matsuo Bashô. Edicions de 1984, 128 pàgines.