Restaurants a Ciutat Vella amb reserva online

Ja fa temps que ocupa un lloc en l’imaginari de restauració vegetariana barcelonina, després de gairebé 30 anys en actiu. Plats dedicats a les verdures amb tocs tradicionals. El menú de migdia (amb variacions al migdia i nit dels caps de setmana) ofereix un bufet d’amanides brutal o una crema més un plat del dia i postres que atrau treballadors del CCCB, veïns més o menys antics, un modern que s’acaba de llevar... I sempre sota aquesta tranquil·litat i respecte envers els altres. A la carta, tapes més conegudes com braves i croquetes (de base vegetal, esclar). Una gastronomia vegetariana tradicional amb oferta per a vegans i elaborada cercant el producte ecològic.

Un viatge al modernisme en un emplaçament històric al Raval, projectat i decorat per Domènech i Montaner i de la mà d’un dels grans dels fogons, Martín Berasategui. Un luxe d’àpat que cal tastar sí o sí! La renovada Fonda Espanya presenta la tradició modernitzada i té el seu màxim exponent en el producte de la terra, marca de la firma Berasategui. Germán Espinosa i el seu equip denoten haver assimilat amb escreix aquesta màxima però aplicada a la cuina de casa nostra i al receptari més clàssic, tant en els menús degustació com al de migdia. Arròs de capipota, poma i anguila; turbot, brou marí i la seva emulsió; fricandó de garrinet i romesco picant; suquet de rap... Delicadesa, tradició i caràcter!

El Doble Zer00 respon a l’etiqueta de local de tapes asiàtiques però va molt més enllà. La seva és una cuina primordialment basada en la japonesa, amb tocs llatins, on el el cebiche de peix blanc conviu amb l’anguila japonesa. La oferta 'panasiàtica' és molt extensa: des de rotllets vietnamites fins a qualsevol peça de sushi que se us passi pel cap, i paren especial atenció als celíacs i vegetarians.  Els dissabtes, diumenges i festius al migdia obren l’espai Kodomoo, un servei de cangur per als més petits. De 13.30 a 17h. els pares es poden despreocupar –relativament– i menjar amb calma mentre els nens fan activitats diverses sota la supervisió de monitors (activitat gratis!). També disposen dos menús infantils per a què la mainada mengi, abans o després de jugar.

M'ho havien dit, però no m’ho acabava de creure. El restaurant Arume està situat en els baixos de l’edifici on va néixer el meu pare, al carrer d’en Botella, en ple Barri Xino. Que recordi, el portal per on s’entra al restaurant donava entrada a la casa d’una senyora que estava com les maraques de Machín i es delia espantant criatures com jo. Eren temps de pixats i de vomiteres al carrer, i les parets encara tenien el color de la postguerra. L’Arume és un símbol dels temps. Un restaurant amb una carta de presentació clara: “cocina gallega contemporánea”. L’estructura del restaurant és laberíntica i anem a parar a un entresolat, crec, situat al fons a la dreta, o potser era a l’esquerra. Hi anem dos, nit de reconciliació, i res millor que sopar a les altures. De primer, decidim compartir el cebiche de l’oncle Walter i els llagostins en tempura cítrica, comí i maionesa d’alfàbrega. Recomano que si algú em vol fer cas amb la comanda, comenci pels llagostins. El cebiche, fantàstic, fresc, com ha de ser, mata el gust més delicat d’uns llagostins cruixents lubrificats en la maionesa, i si els animalons han mort per causa de la gola humana, el millor és respectar al màxim la seva carn. L’ànima és cosa del cuiner. De segon, la meva acompanyant demana un altre entrant. En aquesta ocasió, un tiradito de salmó semimarinat, hummus picant i enciam de mar. No l’emociona. Em diu que potser s’ha equivocat, o potser, assegura, no és el dia adequat per al salmó. Jo demano un segon més contunde

Nascut el 1957 i pare del Nou Ramonet, La Fresca i La Vinoteca, Can Ramonet continua sent la taverna insígnia del grup. És la casa dels bons arrossos de tota la vida però amb un aire modernitzat. La carta es manté a l’altura, on trobareu èxits de sempre com l’arròs negre i la fideuà. Una de les noves propostes és un gustós i melós arròs de cua de bou amb l’agosarada intervenció de musclos, una aposta arriscada d’òptims resultats. Recordant la Barceloneta més marinera i popular, hi menjareu clàssics com callos amb cigrons o cargols guisats: les receptes de la iaia Ramona. El menú diari, que és assequible, té una proposta potser un pèl més atrevida però que s’adiu amb el barri mariner.

Reconec que fa un temps que conec bé Itàlia i sé del maltractament que sol patir la cuina italiana fora de les fronteres transalpines, i que era molt escèptic respecte als restaurants italians de Barcelona. Però primer el Xemei, i després el més modest Piccola Cucina Italiana i ara l’Obe, m’han fet canviar de parer. L’Obe és un petit restaurant situat a la plaça de Santa Caterina, i la situació, en plena Barcelona del turisme a gran escala, fa pensar que aquest és un restaurant per a turistes sense escrúpols. Res més lluny de la realitat. L’Obe –que, per cert, du un nom que porta a confusions amb la cuina japonesa– és un petit honest restaurant italià. A l’Obe hi ha respecte cap a la cuina que representen. I l’albergínia a la parmesana, un desig de la meva acompanyant, té el sabor de la melanzane siciliana, la del comissari Montalbano i la de l’escriptor Leonardo Sciascia. De segon, decidim demanar dos plats que, pel seu talent –els plats tenen talent–, ens obliguen a fer un ball de forquilles. Jo demano unes orecchiette amb salsa cremosa de carxofes i speck; ella, uns nyoquis casolans amb salsa de ceps i tòfona negra. Els nyoquis són magnífics –encara tinc sort que me’ls deixa tastar– però les orecchiette són millors, i em recorden aquelles orecchiette que vaig menjar un Nadal del 2006 a Bari. Aquell any, el Barça va ser campió d’Europa, i les dones que preparaven les orecchiette amb el seu dit polze assegudes als carrers de la Pulla es mereixien la c

Qui té la sort de conèixer Els Tinars, de Marc Gascons, a Llagostera, sap que el producte és el protagonista d’una carta que revisita els 'hits' de la gastronomia catalana i mediterrània amb un toc d’autor, aquella espurna inconfusible dels grans cuiners. El xef ha traslladat a Barcelona la seva cuina i la fa brillar a L’Informal, un restaurant 'cool' ubicat a l’interior de l’hotel The Serras, amb una proposta desenfadada de tapes i platets amb productes frescos. Les anxoves, de l’Escala, són fantàstiques, com també ho és un carpaccio de gambes de Palamós que ha esdevingut un dels plats estrella. Gascons també és un dels grans responsables que la modernitat 'gastro' passi per la brasa. El producte, amb l'inconfusible toc mestre del fum i mà d'autor – graelles basques, argentines i japoneses– es concreta en plats que són el paradigma platònic del sabor: uns ceps a la brasa amb pesto d'herbes, figues, pinyons i parmesà, per exemple.

Podria ser un clàssic del Born després de vint anys d’existència. Però la vitalitat que hi imposen Claudio Wainberg i Xavi Creus confirma amb escreix la filosofia resumida en la seva definició: és un punt de trobada entre la gastronomia, l’art i la cultura. I hi afegiria la diversitat i la imaginació. La calma i el respecte que brinda la fusta, amb obres d’art a les parets i penjant del sostre una vaca feta per un artista amb les velles cadires reciclades, donen al visitant la sensació que és en el lloc que desitjava. La cuina, predominantment argentina, ha sabut escorar-se cap a una barreja de cultures i sabors, amb èxit. Les carns són cosa de gran cas, presents en un menú diari de 12,90 euros on podeu topar amb un risotto ben fet, o quatre menús de preus accessibles on en cadascun destaca alguna peça de carn d’origen o tall argentí. Excepcional l’'ojo de bife', immillorables els pedrers i destacables les empanades “com les feia la mare” diu en Claudio, que rep la visita de la seva progenitora de tant en tant “per veure si es respecta la recepta”. Excel·lent tractament del vi a la carta. Però El Foro té molta animació: els dijous s’hi pot gaudir d’actuacions de jazz, els diumenges a la nit, quan la ciutat sembla adormida, ofereixen una vetllada de tango, mentre els comensals exerciten les seves mandíbules a gust.

Davant del mercat de la Barceloneta, s’ha creat un lloc polivalent, exquisit i informal, de la mà d’Isabel Galobardes i el seu fill Guillem Rofes (Hoffman, ABaC..) que en poc temps ha creat molts fans. Amb una decoració que aprofita i exalta totes les possibilitats que té el local, Caballa Canalla presenta un ventall interessant i diferent d’oferta gastronòmica i lúdica. En un espai ampli, a qualsevol hora, es pot gaudir de tapes i platets elaborats amb productes bons i frescos provinents del mercat veí, a més de cocteleria i d’una àmplia selecció de vins. Les dues plantes del restaurant, que miren a la plaça on domina una terrassa, estan connectades per una gran passarel·la que passa per una gran i bonica cuina a la vista d’on surten sabors i olors característics i que animen i alimenten l’espai gastronòmic, a la planta baixa. Té un espai anomenat la peixera, apte per a grups o famílies, i una planta superior, les golfes, que permet assaborir fins a quatre tipus de menús gastronòmics. També hi ha un lloc retirat, el clandestí, amb comoditats per a una dotzena de persones. La nit de la nostra visita ens va sorprendre el cochifrito, un plat castellà per excel·lència preparat de manera exquisida. Els musclos sorpresa i el bacallà amb mussolina d’all i espinacs són altres dels plats sòlids de la carta on predominen els arrossos, els peixos i mariscs. En Guillem fa elaborades receptes marineres “amb un buscat toc canalla”, com es pot comprovar amb la tradicional bomba de la Barce

La gente adora esta hamburguesería del Born, es así. La estrella del local es La Santa, 200 gramos de carne picada 'black angus' de Nebraska, escalivada, tocino, doble de emmental, cebolla caramelizada y salsa barbacoa. Pero si esta no te convence, hay siete más en la carta que te esperan. Mención especial merece la tapa de patatas bravas, muy cocidas y con una salsa bastante picante.