Restaurants a Ciutat Vella amb reserva online

Dinar a la Fonda Espanya és un dels luxes que es pot donar un bon vivant d’aquesta ciutat, però no pel preu, sinó pels components que transformen aquesta fase del dia en un moment agradable i inoblidable. S’hi ha d’entrar amb la mentalitat de passar un moment rodejat de bon gust. Per l’estil del menjador, espai modernista, originalment projectat i decorat per Domènech i Montaner, i per la bona oferta gastronòmica de la mà d’un dels grans cuiners del país, Martín Berasategui.  Als fogons hi ha Germán Espinosa, un xef barceloní que ha assimilat al 200% la filosofia de Berasategui, la de mesclar l’avantguarda lúdica amb el sabor i la tradició. "Tenim les arrels en la tradició, però amb molts de sabors forts, plens de contrastos", explica el xef. I de sabors en sap allò que en diuen un 'rato', vaja: aquest home va guanyat el concurs Tast a La Rambla 2015 amb un caneló de pollastre de corral amb crema d'ou de reig. Inspirat en la majestuosa sala modernista de Domènech i Montaner, Espinosa ha desenvolupat un luxuriant menú degustació de quinze plats –amb al·lusions directes a les sirenes moderites en plats com el turbot al pil-pil– ambiciós i creatiu però amb els peus al producte de la terra: tasteu delicadeses amb geni i caràcter com l'entrepà de pell de porc cruixent o el risotto de capipota amb anguila fumada i compota de poma. També podeu optar per un altre menú més curt i econòmic, però no menys saborós, que passa per tres plats: per posar un exemple, un arròs de munt

Podria ser un clàssic del Born després de vint anys d’existència. Però la vitalitat que hi imposen Claudio Wainberg i Xavi Creus confirma amb escreix la filosofia resumida en la seva definició: és un punt de trobada entre la gastronomia, l’art i la cultura. I hi afegiria la diversitat i la imaginació. La calma i el respecte que brinda la fusta, amb obres d’art a les parets i penjant del sostre una vaca feta per un artista amb les velles cadires reciclades, donen al visitant la sensació que és en el lloc que desitjava. La cuina, predominantment argentina, ha sabut escorar-se cap a una barreja de cultures i sabors, amb èxit. Les carns són cosa de gran cas, presents en un menú diari de 12,90 euros on podeu topar amb un risotto ben fet, o quatre menús de preus accessibles on en cadascun destaca alguna peça de carn d’origen o tall argentí. Excepcional l’'ojo de bife', immillorables els pedrers i destacables les empanades “com les feia la mare” diu en Claudio, que rep la visita de la seva progenitora de tant en tant “per veure si es respecta la recepta”. Excel·lent tractament del vi a la carta. Però El Foro té molta animació: els dijous s’hi pot gaudir d’actuacions de jazz, els diumenges a la nit, quan la ciutat sembla adormida, ofereixen una vetllada de tango, mentre els comensals exerciten les seves mandíbules a gust.

El Doble Zer00 respon a l’etiqueta de local de tapes asiàtiques però va molt més enllà. La seva és una cuina primordialment basada en la japonesa, amb tocs llatins, on el el cebiche de peix blanc conviu amb l’anguila japonesa. La oferta 'panasiàtica' és molt extensa: des de rotllets vietnamites fins a qualsevol peça de sushi que se us passi pel cap, i paren especial atenció als celíacs i vegetarians.  Els dissabtes, diumenges i festius al migdia obren l’espai Kodomoo, un servei de cangur per als més petits. De 13.30 a 17h. els pares es poden despreocupar –relativament– i menjar amb calma mentre els nens fan activitats diverses sota la supervisió de monitors (activitat gratis!). També disposen dos menús infantils per a què la mainada mengi, abans o després de jugar.

Davant del mercat de la Barceloneta, s’ha creat un lloc polivalent, exquisit i informal, de la mà d’Isabel Galobardes i el seu fill Guillem Rofes (Hoffman, ABaC..) que en poc temps ha creat molts fans. Amb una decoració que aprofita i exalta totes les possibilitats que té el local, Caballa Canalla presenta un ventall interessant i diferent d’oferta gastronòmica i lúdica. En un espai ampli, a qualsevol hora, es pot gaudir de tapes i platets elaborats amb productes bons i frescos provinents del mercat veí, a més de cocteleria i d’una àmplia selecció de vins. Les dues plantes del restaurant, que miren a la plaça on domina una terrassa, estan connectades per una gran passarel·la que passa per una gran i bonica cuina a la vista d’on surten sabors i olors característics i que animen i alimenten l’espai gastronòmic, a la planta baixa. Té un espai anomenat la peixera, apte per a grups o famílies, i una planta superior, les golfes, que permet assaborir fins a quatre tipus de menús gastronòmics. També hi ha un lloc retirat, el clandestí, amb comoditats per a una dotzena de persones. La nit de la nostra visita ens va sorprendre el cochifrito, un plat castellà per excel·lència preparat de manera exquisida. Els musclos sorpresa i el bacallà amb mussolina d’all i espinacs són altres dels plats sòlids de la carta on predominen els arrossos, els peixos i mariscs. En Guillem fa elaborades receptes marineres “amb un buscat toc canalla”, com es pot comprovar amb la tradicional bomba de la Barc

Reconec que fa un temps que conec bé Itàlia i sé del maltractament que sol patir la cuina italiana fora de les fronteres transalpines, i que era molt escèptic respecte als restaurants italians de Barcelona. Però primer el Xemei, i després el més modest Piccola Cucina Italiana i ara l’Obe, m’han fet canviar de parer. L’Obe és un petit restaurant situat a la plaça de Santa Caterina, i la situació, en plena Barcelona del turisme a gran escala, fa pensar que aquest és un restaurant per a turistes sense escrúpols. Res més lluny de la realitat. L’Obe –que, per cert, du un nom que porta a confusions amb la cuina japonesa– és un petit honest restaurant italià. A l’Obe hi ha respecte cap a la cuina que representen. I l’albergínia a la parmesana, un desig de la meva acompanyant, té el sabor de la melanzane siciliana, la del comissari Montalbano i la de l’escriptor Leonardo Sciascia. De segon, decidim demanar dos plats que, pel seu talent –els plats tenen talent–, ens obliguen a fer un ball de forquilles. Jo demano unes orecchiette amb salsa cremosa de carxofes i speck; ella, uns nyoquis casolans amb salsa de ceps i tòfona negra. Els nyoquis són magnífics –encara tinc sort que me’ls deixa tastar– però les orecchiette són millors, i em recorden aquelles orecchiette que vaig menjar un Nadal del 2006 a Bari. Aquell any, el Barça va ser campió d’Europa, i les dones que preparaven les orecchiette amb el seu dit polze assegudes als carrers de la Pulla es mereixien l

La gente adora esta hamburguesería del Born, es así. La estrella del local es La Santa, 200 gramos de carne picada 'black angus' de Nebraska, escalivada, tocino, doble de emmental, cebolla caramelizada y salsa barbacoa. Pero si esta no te convence, hay siete más en la carta que te esperan. Mención especial merece la tapa de patatas bravas, muy cocidas y con una salsa bastante picante.

En l’ampli repertori de cuina argentina que hi ha a Barcelona, l’Arcano es distingeix per una sòlida oferta malgrat la seva joventut. I recorda, per moments, alguns vells casals supervivents del més antic barri de Buenos Aires, San Telmo, amb la robustesa i particularitat que hi donen murs, columnes i arcs de pedra. L’anacrònica bellesa de la pedra a la vista combinada amb el rigorós negre de sostre i taules hi atorguen una elegància que, de nit, el fa encara més atractiu. Un servei sobri i eficient fan la resta.  Perquè Mariano Nogueira, el xef, no s’ha limitat a satisfer la nostàlgia dels seus compatriotes i dels catalans que viatgen al sud. També ha sabut oferir una interpretació d’alguns plats locals. Una cuina d’anada i tornada. Per començar, el dissabte vaig optar per una empanada de carn, una prova del nou a la qual convé sotmetre el cuiner argentí aquí.  El xef és deixeble directe de Don Alfredo Domínguez, una institució de la bona cuina argentina a Barcelona (San Telmo, Puerto Madero i ara Calafate), de qui provenen segurament els secrets que fan de l’empanada de l’Arcano una peça gairebé màgica. I el seu entrecot –bife de chorizo, el més petit de 200 g– és suficient per confirmar per què es considera la carn argentina la millor del món, amb permís de bascos, asturians, gallecs i gironins. El que més s’agraeix, a més, de la cuina de l’Arcano és la cura amb què distribueix els acompanyaments als plats, condemnats en molts casos a enciams rebregats i tomàquets sens

Als plats fora de carta de Lo de Flor, que acaba de fer els seus dos reeixits anys en temps difícils, hi destaquen els estofats. El més habitual, de vedella i trompetes de la mort, és molt buscat per la fidel clientela que s’ha fet Flor i el seu simpàtic i eficient equip. Ara que obrirà també els dissabtes al migdia, a demanda dels seus fervents seguidors, Lo de Flor seguirà lluint-se amb l’entrant d’areng i patata, el bistec tàrtar o els musclos. Entre les sopes, destaca la de peix. “Busquem una cuina senzilla que agradi a tots i la que m’agrada a mi si vaig a un restaurant o 'bistrot'” , il·lumina Flor Falchetti, alma mater i personatge a la zona.L’ambient 'decontractée' (desenfadat i gens convencional) dóna un plus a aquesta petita joia del Raval, sinònim d’alegria i de bon gust.

Algun dia caldrà parlar de les sagues familiars que han fet feliços molts barcelonins, i en aquest cas parlem de la tercera cap a la quarta generació de Can Ramonet, que no només segueix imposant-se a la Barceloneta amb la seva oferta de sempre, sinó que ha fet un pas endavant, adaptant-se a les tendències actuals, amb el Nou Ramonet. Alegrement decorat amb marca marinera, l’Anna i el Marc, amb la col·laboració del xef Jordi Herrera (Manairó), han creat una nova oferta, que no per ser més moderna s’allunya dels principis fonamentals dels Ramonet. Segons explica l’Anna, l’encarregada de sala i cuina, aquesta nova visió gastronòmica manté la base de la cuina marinera tradicional i es reorienta cap a “un camí culinari propi amb personalitat marcada que resulta una atractiva i actual proposta gastronòmica”. Destaquen la coca de sardines amb tomàquet sec i sofregit d’albergínia i ceba dolça, els bunyols de bacallà al pil-pil o el mar i muntanya de melós de vedella i gamba blanca; la sopa de peix amb ou escaldat, pa torrat i allioli, o els cigrons amb botifarra negra de peix a la cassola. Els seus arrossos i paelles segueixen sent un referent fidel de la saga, segons vam poder comprovar en la nostra última visita. La nova carta introdueix l’arròs cremós de formatge sec amb romaní, els canelons de bou de mar amb xips de peix i torrades, o l’orada amb suquet de cranc i porros a la grega. En carns destaca el braó de xai amb escalunyes glacejades o el melós de vedella amb alls tendr

El Rita Blue segueix sent un dels llocs més moderns, glamurosos i freqüentats per joves europeus i llatinoamericans. Molts d’ells el tenen com a punt d’inici d’una nit inacabable. Desafiant els rigors de la veïna església de Sant Agustí, el Rita Blue va trencar en el seu temps tots els motlles i continua sent avui un lloc alegre pel seu color, i tremendament atractiu per la varietat de la seva oferta culinària. És el germà gran del seu veí Rita Rouge, però més petit que el més gran del trio, el Margarita Blue, que continua causant furor per la seva barra, la seva cuina i sobretot la seva bona música. A la planta inferior, hi funciona un lounge on, fins que va estar permès, hi havia actuacions en directe. Per després de sopar o per sopar amb bona música i millor ambient és el lloc ideal, al bell mig del Raval. Les taules cobertes per estovalles d’hule d’un vermell furiós hi donen un aspecte de cantina mexicana, ja que als seus inicis va tenir una tendència més orientada al món i a la cuina dels mariachis.Però amb el temps, els adolescents es van centrant i ara podríem dir que és un restaurant informal, però molt seriós en la seva proposta. A més d’excel·lents còctels, i d’una carta variada, tots els migdies ofereix un menú que el dia de la nostra visita tenia entre els segons un confit d’ànec amb patates fregides o un wok yakisoba de pollastre. Segueix vigent un menú per a estudiants molt econòmic en què pots escollir només un dels segons plats