Això és la guerra: l’Ajuntament, lluny d’incentivar la iniciativa privada que s’endeuta per la cultura, impossibilita, a cop de normatives més estrictes, que la música en directe tingui el paper preeminent en la vida nocturna que grups i segells locals demanen a crits. Una de les poques propostes que donaven vida a la ciutat, el Clandestino –en poc més d’un any i mig es va convertir en un dels epicentres de la música barcelonina– va ser decapitat.
El Roxanne, de Gràcia, és la víctima més recent: per a ells, el nostre condol i ràbia. El combat és ferotge i no el donem per perdut, som com les males herbes: per molt que ens arranquis de soca-rel, seguirem creixent a cada escletxa. Guanyarem perquè nosaltres no hi tenim res a perdre. Ells, sí: les properes eleccions.
La gent del Clandestino –Dani, Jorge, Ghenadie i Berta– han ressuscitat com a bar de canyes, vermuts i pica-pica al Poble-sec: el Rufián. Els ingredients són senzills: local acollidor sense pretensions esteticistes, molt bona música, ambient amical i bona matèria primera –cervesa negra Moritz de barril, no l’Epidur; vermut La Secuita; olives i anxoves de l’Escala; tomàquets en conserva al pesto de Navarra... Els dissabtes i diumenges és una festa: l’hora del vermut el converteix en punt de trobada de gent entre els trenta i els quaranta amb ganes de passar un migdia en bona companyia. La conversa és fluïda i apassionada, la cervesa Rufián –barreja de rossa i negra 1,40 €– corre com l’aigua i la germanor està garantida: fem pinya i seguim reclamant una Barcelona per als barcelonins, no per als seus governants. –Martí Sales.
