Aquest local és tancat.
És el moment de reivindicar el Nus. Sobretot ara, que el Centre Cultural del Born s’ha convertit en un imant faraònic per atraure guiris a un barri prou castigat ja per la crosta moderneta i la pelussera hipster. És el moment de parlar de bars de veritat. És el moment de lloar la fusta envellida, la pols i els gots gastats.
Els racons que, com el Nus, poden considerar-se notaris canalles de l’autèntica biosfera del barri, dels animalons que fan del Born antic un dels laberints amb més mística de Ciutat Vella. El Nus no és un bar qualsevol, és una trinxera, un dels pocs refugis que resisteixen als budells del Born –el sinistre i ombrívol carrer de Mirallers– i mantenen viu l’esperit cada cop més diluït del barri.
És un cau cruixent, la fusta hi crepita, com si volgués parlar. Vitrines farcides amb una ràdio antiga, unes figures de Laurel i Hardy, un telèfon vintage. Una corda plena de nusos –en honor al nom del bar, suposo– penja de la barana del pis superior. A baix també hi ha una sala més recollida, amb bigues de fusta creuant els sostre i totxana a la vista.
No obstant això, el caliu de veritat, per mi, es troba definitivament a la barra. El lloc on es cou la màgia del local. La plataforma on llisquen les millors canyes del barri. Una muntanya d’ampolles darrere el marbre presideix els assortidors i afegeix èpica a la preparació de la birra. Els gots, llargs, gelats i coronats per un esponjós turonet d’escuma, demanen a crits que hi fiqueu el nas fins al fons. I és que El Nus té tants anys com jo i no té pinta que vulgui parar. Aquest és el Born que se’ns escapa entre els dits. Excelsior.
