La Rouge vibra en la mateixa freqüència d’ona que el Raval. I parlo del Raval, Raval; el mateix que combat la gentrificació a mossegades i es nega a entregar el territori a la pústula guiri. Aquí no es pensa en clau turista, es pensa en clau multicultural. El neó de l’entrada hi aporta un aire canalla, convida a fer unes copes. La barra en forma d’ela és una tribuna perfecta per dominar tots els racons del local amb la vista.
Davant meu, una sala amb palmeres a les parets, sostre vermell i cadires i tauletes baixes aixopluga els grups de gent i acull les diferents actuacions que hi tenen lloc cada nit. Hi ha un caliu especial. A dalt, descansa un pis superior també farcit de cadires i taules que avui està tancat.
Necessito una copa, però les presses són mal negoci. A les cambreres els costa veure’m. Paciència, és una nit atrafegada, així que penso en les virtuts d’un local ravalenc a morir que fa l’esforç de programar música en directe tota la setmana i també dona espai a humoristes novells. Un bar sense fronteres amb còctels sorprenents –demaneu el 'chupito' de la casa! Amb vermutet i aliments de supervivència. Amb gent del barri. I amb una terrassa a la rambla del Raval que cotitzarà altíssim ara que comencem a anar tots espitregats.
