Burning

És inevitable no adonar-se que el mes que toca Burning a l'Hospitalet han mort, amb 18 hores de diferència, dues institucions del rock espanyol: Jorge Martínez, factòtum de Ilegales i coetani i amic de Burning, i Robe Iniesta, ànima d'Extremoduro. I no volem fer d'ocellots de mal averany a l'incombustible Johnny Cifuentes, cantant i teclista del mite madrileny, ans al contrari: només remarquem el valor que un paio de setanta anys, que és llegenda viva del rock espanyol, segueixi al peu del canó després de cinquanta anys. 

Burning tocaran Salamandra per celebrar el seu cinquanta aniversari, que aviat és dit: només queda Cifuentes de la formació original, i per un camí -tan atzarós i ple de drogues com el dels Stones dels primers setanta, però amb molts menys diners– s'hi han quedat l'icònic guitarrista Pepe Risi i el cantant Toño Martín. Anar a veure Cifuentes i els seus solvents acompanyants  transcendeix l'exercici de nostàlgia: amb dotze discos a les espatlles des del 1979, els de La Elipa han inventat aquí estils com el rock urbà o la new wave més esmolada.

No és casualitat que els artistes de rock clàssic que avui tallen el bacallà –Leiva, Zigarros, Fito Cabrales...– siguin directament fills seus. El seu darrer disc d'estudi, 'Pura Sangre' (2013, ja llunyà), és una emotiva col·lecció de melodies que no desmereixen en un setlist amb algunes de les millors cançons de la història del rock en castellà: No pares de gritar, Jim Dinamita, Esto es un atraco en són algunes de la vintena llarga que tocaran. Es nota l'orgull que sent Cifuentes per haver arribat fins aquí en el dolç accent cheli amb què mastega cada balada de traca: "El mateix camí tornaria a fer amb un peatge menys cruel". Com moltes altres coses bones de la vida, aquest cop podria ser la darrera que gaudiu de Burning.