Abans que Donald Trump fos elegit president dels Estats Units, Justin Bieber era possiblement l’home més odiat del planeta. Jove, insolent, immadur i amb un talent en dubte –només el toleraven fans adolescents–, era habitual fer riota dels seus discos i escàndols.
Però d’ençà de 'Purpose' (2015), el seu últim disc, Bieber ha remuntat i ja no és tan unànimement detestat, i fins i tot se n’han publicat crítiques positives, descrit com el seu treball de maduresa, fresc i intel·ligent, gràcies sobretot al treball de producció de nous col·laboradors com Diplo o Skrillex. De cop, Bieber ja no era un producte infantil, sinó un recanvi de Justin Timberlake com a producte pop acceptable, amb 'hits' i certa aura moderna.
En aquest procés d’acceptació del marrec canadenc també hi ha ajudat molt la gira que porta voltant des del març i que ha estat rebuda amb entusiasme. Es tracta d’un espectacle convencional de pop de poliesportiu, però que dóna a Bieber l’oportunitat de demostrar que sap cantar i que és competent ballant.
El repertori inclou els èxits recents, els ‘respectables’ –'Sorry', 'Where are Ü now'–, però també els antics, com 'Boyfriend' o 'As long as you love me', cercant la complicitat dels seus públics d’ahir i d’avui, separats per un abisme generacional. Per divertir-se, amb ironia o sense.
