[image]
[title]Tots parlen del mateix: 'Rockdelux', 'Pitchfork', 'The Wire', 'Gigantes del Basket'… Ens referim al fenomen Drum & Lleida, un projecte que ha merescut l’aplaudiment unànime de la crítica musical. El seu creador és Josep Antoni Duran i Lleida, bateria i exdiputat. L’àlbum s’ha editat únicament en format casset, i en total se n’han venut dotze còpies a tot el món (una d’elles per error), però això no fa més que reforçar el mite.
Una obra mestra que per entendre’n la creació ens hem de remuntar al 20 de desembre del 2015: eleccions generals. Unió Democràtica treu zero escons. En vots, han quedat per darrere del Partit Animalista i de Juan Camus d’OT1. Aquella nit, Duran i Lleida deambula sol pel Raval, abatut. Entra en un bar qualsevol. Es diu Freedonia, i en aquell moment hi actua un japonès fent molt soroll amb un Casiotone i un pedal de distorsió. El públic són només sis persones, però les sis estan totalment obnubilades, analitzen cada crit i celebren cada sorollet del japonès. És llavors quan Duran té la revelació: “Aquest és el meu món, la música experimental!”.
L’exdiputat s’ha tancat des d’aquell moment en un local d’assaig del Poblenou per parir el seu primer àlbum, un disc complex, arriscat, gens complaent i més adjectius que signifiquen que és insuportable, però en positiu. Els seguidors de Drum & Lleida són pocs, però fidels: en el seu darrer concert a l’Hotel Palace va aconseguir buidar el hall, un fet molt celebrat per la crítica. “Als Neubauten també els passava –declara l’autor–, i a Unió també”.
Duran afirma compartir els mateixos valors que els mites del sorollisme experimental: ell també se sent especial, diferent, culte i molt enfadat. Si el voleu veure en viu, no patiu: els festivals indies ja s’estan barallant per tenir-lo.
