“Mai no formarem part de la reialesa”, cantava Ella Yellich-O’Connor, àlies Lorde, al hit immens ‘Royals’. Sobre una producció profunda, buida i espaiosa, el seu primer senzill es mofava de l’ostentació de riquesa dels ídols del hip-hop, gènere del qual beu a doll el pop contemporani de la neozelandesa. Convertida en diva de l’extrarradi, les cançons del debut ‘Pure heroine’ (2013) seguien adolescents -quan es va publicar ella tenia 17 anys- per “ciutats que no es veuen a les pantalles”, cantava a ‘Team’.
Però com afectaria al seu univers l’ingrés de Lorde a l’aristocràcia del pop, els excessos de la qual criticava? Aquest era el dubte que planava sobre ‘Melodrama’ (2017), el seu segon LP. Lluny de repetir-se, Lorde ha canviat les produccions esquelètiques del debut en favor de rotunds himnes ballables -amb l’ajuda de Jack Antonoff, guitarrista de FUN., a més de parella de Lena Dunham; deu saber-ne quatre coses, dels misteris de la feminitat actual-. Les cançons se li han fet grans, però en comptes d’empetitir-la, Lorde s’ha crescut: les seves lletres sobre desenganys amorosos i sortir de nit -què voleu, té 20 anys- fan gala de lucidesa i intel.ligència literària, amb metàfores inusuals, com pintar la carretera de vermell i crom per referir-se a com una nit de festa pot acabar en tragèdia si qui agafa el volant s’ha passat amb els cubates.
No gaire alta, amb una voluminosa mata de pèl arrissat i una bellesa èlfica que es vanta de la seva llibertat vers els cànons estètics, en directe Lorde desplega moviments espasmòdics i carisma, evocant un Ian Curtis de Joy Division pletòric i en control de si mateix. En la seva estrena en directe a l’estat, la neozelandesa va forta: ‘Melodrama’ planta cara als millors treballs de Bey, Gaga i Riri. Que vagin preparant la corona i el ceptre: potser Lorde al final sí que acabarà formant part de la reialesa.
