Renaldo & Clara: no els diguis lànguids

N’està farta que es repeteixin tòpics al voltant de Renaldo & Clara. “Hi ha certa mania de parlar de nosaltres com d’un grup de folk, de mencionar la languidesa, adjectius als quals agafes ràbia”, deixa anar la lleidatana Clara Viñals, veu, guitarra i compositora principal del grup que forma amb Víctor Ayuso (productor, baix) i Hugo Alarcón (teclats), i al qual ara s'ha afegit Lluís Bestard (bateria). “Crec que no són imaginacions meves que això no ens representa”.

Això queda més clar que mai a 'Els afores', segon àlbum després de 'Fruits del teu bosc' (2014), on etziba versos sobre la mandra que fa sentir parlar segons qui (a l’adequadament titulat senzill d’avançament 'Fent amics'), i s’acomiada d’algú a qui no té ganes de tornar a veure fins d’aquí “a uns anys llum” ('Fins un altre dia'). “Jo canto amb la veu que tinc”, fràgil, delicada... d’acord. “Però segur que si ho cantés un tio ho escoltarien diferent”, i les punyalades que clava serien més evidents per tothom.

Viñals admet que el caràcter que exhibeix a 'Els afore's l’ha anat desfermant de mica en mica i cançó a cançó. “Trobar que hi ha gent que copsa les ironies, et dóna força per continuar tirant per aquí –reconeix–. He anat perdent prejudicis que tenia al principi. Primer vols fer lletres més metafòriques, busques certa poesia. Ara tenia ganes de fer rimes evidents i dic coses que abans no m’atrevia”.

'Els afores' mira cap enfora. “És menys introspectiu i, conceptualment, observa què hi ha al voltant, sigui a prop o lluny”: els sentiments no es confessen; se sobreentenen. I això se sent en el so del disc, “més lluminós, animat i fresc”, diu Viñals, més a prop del pop que ha escoltat sempre, i més lluny que mai de la maleïda etiqueta del folk. “Mirant enrere t’adones que cada cop ets més a prop de l’ideal de pop on vols arribar”. Cosa que es traslladarà al directe, en concerts “no tan tranquils, més animats”. L’hivern ha estat boirós a Lleida, però Renaldo & Clara obren les finestres al sol.