[category]
[title]
Gaudim dels tòtems primigenis del rock mentre segueixin drets. The Damned, banda fundacional del punk-rock britànic –el seu fantàstic disc Damned Damned Damned (febrer del 1977) es va publicar deu mesos abans que el dels Sex Pistols– tocarà a Razzmatazz 2 el pròxim 26 de setembre a les 20.30 h.
The Damned arriben en un moment dolç: en plena reivindicació del punk original, celebren cinquanta anys de carrera amb la formació original quasi estable –el carismàtic Dave Vanian i la seva majestuosa presència i veuassa intactes– i ho fan amb el vigorós nou disc Not Like Everybody Else (2026), un grapat de versions d'himnes dels rock anglès dels seixanta. Està dedicat a Brian James, el guitarrista original del grup, que va morir el 2025. Toca gaudir d'un repertori de clàssics –i no tan clàssics; el seu anterior disc, Darkadelic (2023), va ser top deu de vendes al Regne Unit– que han sigut bàsics per a músics tan diferents com Guns'n'Roses o Tino Casal (qui va copiar la seva versió d'Eloise). Parlem amb l'inimitable Captain Sensible, guitarrista de la banda i tota una icona pop i de la contracultura.
Not Like Everybody Else deu haver sigut un disc molt emotiu de fer.
Així és. Érem de gira pels Estats Units i ens va arribar la terrible notícia que en Brian havia traspassat. Vam intentar pensar en un tribut. Així que vam reservar un estudi durant cinc dies i ens vam aprendre una sèrie de cançons que entusiasmaven en Brian quan era jove i es va començar a interessar per la música. Sabíem que li encantaven perquè solia tocar-les. Simplement vam anar a un estudi i ho vam gravar de la mateixa manera que Damned Damned Damned (1977), tots junts en una habitació petita, fent molt soroll, sense massa tècniques de producció, overdubs ni res d'això.
"El rock and roll hauria de mantenir les seves vores aspres"
Es nota. Sona molt orgànic i molt directe.
Sí. No son versions perfectes, i jo sempre crec que el rock and roll ha de mantenir les seves vores aspres intactes. Avui dia es fan massa discos que sonen perfectes. No és el nostre estil!
Ara que ho dius, ¿has escoltat els dos últims discos dels Rolling Stones? En la meva opinió, sonen massa cuinats amb IA. T'ho pregunto perquè l'última versió del vostre nou disc és The Last Time, dels Stones.
El geni dels Rolling Stones era Brian Jones. Era un multiinstrumentista i va crear alguns d'aquells riffs i cançons que tots coneixem i estimem dels anys 60: Have You Seen Your Mother, Baby?, Paint it Black, Under My Thumb o Jumping Jack Flash. Aquestes cançons, sense en Brian, no haurien sonat igual. No crec que els Stones hagin fet un àlbum decent des que va morir Brian Jones. Aquesta és la meva opinió. Si treus les cançons en què va tocar Brian Jones del seu repertori, ¿qui aniria a veure'ls?
El vostre disc demostra, una vegada més, que, tot i que els Sex Pistols portaven samarretes de Mata els Hippies, hi ha una línia directa entre la música britànica dels anys seixanta i el punk-rock. Fins i amb tot Pink Floyd. ¿Era la música amb què vas créixer?
Sí. Les bandes de llavors, fins i tot els primers Pink Floyd, eren bandes de garatge. No eren virtuosos. Syd Barrett era molt inventiu amb la guitarra. La tocava amb un encenedor o una ampolla de cervesa, i les tècniques de guitarra glissando que feia, ningú se les havia empescat abans. Era molt experimental. Totes aquestes, The Kinks, The Who, The Small Faces, els primers Pink Floyd, eren bastant brutes i feien discos molt emocionants, eren un grup de gent tocant com si les seves vides depenguessin del resultat. Fins i tot quan escolto Tom Jones cantar It's Not Unusual, ¡m'encantaria viatjar en el temps i poder ser una mosca a la paret en aquella sessió de l'estudi, perquè es torna absolutament boig davant del micròfon! ¡És absolutament increïble! Passió i compromís totals. Per descomptat, a tots ens encanta la música que escoltàvem quan teníem 14 anys. Aquesta és la música que m'entusiasma. Certament, no he comprat molts discos des de 1990, heh.
"Som gairebé els mateixos des de fa 50 anys perquè som amics, no sé si això és el que vol escoltar la gent"
Rat Scabies, el vostre bateria original, va tornar per aquest disc. ¿Va ser la mort d'en Brian el detonant del seu retorn?
No, vam decidir ajuntar la formació original per a alguns concerts. Als anys 70 i 80 bevíem molt i teníem baralles llegendàries. Èrem punks joves i agressius, i si hi afegeixes tot l'alcohol gratis que ens poguessis donar, ¡per descomptat que ens barallaríem! Els promotors estaven preocupats que, si muntaven una gira sencera de 30 concerts i la banda esclatava rere l'escenari de nou, perdrien una fortuna. Només van contractar cinc concerts, i van sortir tan bé –va ser molt estrany per a tots, ningú s'ho podia creure– que vam tornar a ser bons amics. I vam dir: "Hem de fer alguns concerts més amb en Brian i la formació original."
Desafortunadament, això no va passar perquè va morir. L'error que vam cometre va ser no reservar més de cinc concerts. Rat Scabies va tornar per fer aquells cinc concerts i després es va quedar, perquè és boníssim i tots tornem a ser amics. No sé si la gent vol escoltar que tornem a ser amics, perquè prefereix que els grups de punk tinguin un plus de violència i bogeria, però ho som.
M'encanta sentir això, perquè és molt poc habitual que, després de 50 anys, una banda continuï endavant amb tres dels seus membres fundadors.
Sí, perquè era una formació màgica: jo, en Brian i en Dave. He tocat aquelles cançons amb altra gent i no sonen igual. Mai sona igual sense en Rat, i certament mai sona igual sense en Dave Vanian. Ara que en Brian no hi és, estem treballant amb Paul Gray. Paul va ser fonamental a The Black Album, que a la gent li agrada perquè era bastant experimental i va obrir la porta al que després es va convertir en el rock gòtic.
En bona part vau ser els pares del rock gòtic, però sempre heu sigut una banda carregada de sentit de l'humor. ¿Com ho vas viure, això? Tothom de negre, deprimit, posturejant entre creus i cementiris.
No puc respondre a aquesta pregunta perquè, quan jo ja estava amb la meva carrera en solitari als 80, va ser quan van fer Phantasmagoria (1985), que va ser el seu més gran èxit. Però a The Damned tenim una filosofia no escrita de que no som estrelles del rock. Només som quatre paios amb la sort de treballar fent música, però no som diferents, en la meva opinió, del que buida els cubells de la brossa o el qui neteja els lavabos. No em comporto com una estrella del pop. La base del punk-rock és que ets igual que el públic, i si creus que no ho ets, aleshores no ets un punk-rocker.
"No som estrelles del rock, de fet, no em considero més important que un escombraire"
Bé, el teu més gran èxit en solitari, Wot, és una cançó de rap que va d'anar a queixar-se a recepció perquè no pots dormir pel soroll. ¡Això no és molt punk! Les estrelles del rock solen destrossar habitacions d'hotel, no pas queixar-se del soroll.
És una història real. En aquells dies, em quedava despert tota la nit. Marxava quan el bar de l'hotel tancava. Potser dormia un parell d'hores a l'autobús de gira. Vaig arribar a la meva habitació d'hotel aquell matí, a Minnesota o on fos, cap a les vuit del matí, amb la inútil esperança de dormir un mica abans de marxar. I un brogit atronava just davant de la meva finestra, una obra a l'altre costat del carrer. Exactament com el que passa al videoclip. Vaig gravar el merder al meu Walkman, vaig baixar en pijama, li vaig posar el soroll al director i li vaig dir: "¡No puc dormir una merda per culpa d'aquest fotut soroll! ¡Això és intolerable!". Em va contestar: "La majoria de la gent està desperta a les 8.30 del matí, senyor." La meva resposta va ser: "¡Però soc músic! ¡Treballo de nit i dormo de dia!". I amb sorna britànica, tot i estar als Estats Units, em va dir: "Bé, doncs aquest és el problema, ja ho veu vostè". I es va quedar tan ample.
El 2006, vas fundar un partit polític, el Blah! Party. Una de les vostres propostes era posar fre a la cultura quilla-xandallista i als famosos insubstancials. Veient com estan les coses 20 anys després, ¡us vau quedar curts, home!
Sí, estava molt desil·lusionat amb la política. A mesura que et fas gran, te n'dones que estigui qui estigui al govern
–esquerra, dreta o centre– res no canvia realment. Els rics es fan més rics i els pobres més pobres. Vaig fundar el meu propi partit per fer la botifarra als polítics professionals que menteixen per la tele. En lloc de tirar un totxo contra la pantalla del televisor cada vegada que veia a un d'aquests bastards dient merda, vaig crear el meu propi partit, com una broma. Però em va fer sentir millor respecte a la política, perquè almenys admetia que jo era un ximple inútil. Tal com ho veig jo... ¡la dreta i l'esquerra son dues galtes del mateix cul! No crec que la democràcia estigui funcionant, ara mateix.
"No crec que la democràcia estigui funcionant, ara mateix"
Les coses no canvien, però poden empitjorar. Pensant en els últims 10 anys de Brexit, ¿com ha sigut per a tu, com a músic en gira constant?
Gens bo. Desafortunadament, la Comunitat Europea, que va començar com una gran idea per unir la gent i enderrocar barreres, s'ha convertit en un superestat que s'està armant, gastant diners en armes i tornant-se més bèl·lic. No estic d'acord amb les guerres. Vull la pau.
¿Segueixes sent vegetarià?
Peixetarià. De tant en tant menjo peix, perquè el metge em va dir que era bo per als meves genolls. No aprovo la ramaderia intensiva. La forma en què obtenim els nostres pollastres i ous és molt cruel. Aquestes pobres criatures mai veuen la llum del dia, amuntegades en horribles magatzems. És una forma terrible de tractar un animal, senzillament un drama.
"Durant els primers dos anys de The Damned no em vaig canviar de roba ni una sola vegada"
Volia acabar amb una pregunta personal. Crec recordar que al meu llibre d'anglès de segon de BUP hi havia una unitat didàctica, My Room, en què apareixies tu, explicant que havies tornat a la teva habitació de xaval per viure amb els teus pares una temporada. ¿Això és real o ho vaig somiar?
¡Del tot real! És molt graciós, aquella era la meva habitació de debò, el meu dormitori de quan vivia a casa amb la meva mare i el meu pare; va ser abans de conèixer la meva xicota, que em va posar dret. Deixava llaunes de cervesa a terra, mitjons bruts i calçotets; mai rentava res. Tot feia pudor. El que veus en aquell llibre de text era la vida que portava. Mai em canviava de roba. Durant els dos primers anys a The Damned, vaig portar la mateixa jaqueta de cuir, texans, samarreta i un parell de botes Doctor Martens. Mai vaig rentar res, a menys que fos a casa dels meus pares una vegada cada poques setmanes i la meva mare em digués: "¡Oh, et fan olor els peus, Ray! Dóna'm els teus mitjons", i la pobra els rentava.
