[title]
S'havia de dir Durruti Superstar, però l'Arnau Tordera va fer un musical que es deia Sardana Superstar. A més a més, la Rigoberta Bandini també va fer Jesucrista Superstar i van pensar que havien de canviar el nom. Per això, l’escriptor Tuli Márquez i el músic Guillem Caballero (Els Surfing Sirles, Chaqueta de Chándal) van optar per Durruti T'estimo, un eslògan que ja existia i que uneix la història de l’anarquisme amb la memòria futbolística de Barcelona.
El musical que explica la trepidant història de l’anarquista Buenaventura Durruti, estrenat al Mercat de Música Viva de Vic i al BAM de l’any passat, és ara també un doble disc publicat per Bankrobber que surt el 17 de juliol. La Companyia Les Solidàries, un supergrup de set membres que inclou el mateix Caballero i músics com Joan Colomo, el presenta a La [2] de la Sala Apolo el 14 d’octubre d’aquest i any.
Els Who, els Clash i Kurt Weill
“La idea era fer una òpera rock”, explica Márquez. “El 2013 vaig publicar L'endemà, la història d'un grup fictici de Barcelona que en un moment determinat decideix fer una òpera rock sobre Durruti per treure's de sobre la manca d'idees, i també el 2013 els Sirles van treure Música de consum amb la foto del funeral de Durruti a la portada, llavors vaig contactar amb en Martí Sales”. Era l’any que va morir l’Uri Caballero, guitarrista i germà d'en Guillem, i es va acabar el grup.
“Al cap dels anys, vaig rescatar la idea a través del Marçal [Lladó, del segell Bankrobber]. Les lletres estan inspirades en el llibre de Hans Magnus Enzensberger, El corto verano de la anarquía”, segueix Márquez, que és l’autor del llibret, a partir del qual Caballero va fer la música, amb referències als Who, els Clash i Kurt Weill, entre altres.
El disc incorpora també la figura de Mimi Morin, i reivindica el pes que va tenir per Durruti. “Es parla molt més de la Simone Weil, perquè se'n va anar un dia a la columna Durruti, i en canvi la Mimi hi era des de molt abans, sense que en Durruti ho sabés, encarregant-se de coses de premsa”, diu.
Estem en mans d'aquesta mena de tecnofeixisme que es va retroalimentant
Fer desaparèixer els diners i acabar amb el capitalisme era l’ideal d’un anarquisme del qual s’ha acabat apropiant la dreta llibertària “per culpa dels Estats Units i gent com el Peter Thiel, que traurà de la Patagònia els hidrocarburs i l'energia necessaris pels centres de dades amb què vol controlar el Big Data mundial. I, clar, el Milei li ha dit, "Te lo pongo en bandeja, paga lo que quieras", comenta Caballero. “Estem en mans d'aquesta mena de tecnofeixisme que es va retroalimentant, el més anarquista que podríem fer en aquest cas és trencar els mòbils, no?”, afegeix Márquez.
Carregar-se l'Estat
“Les idees anarcocapitalistes les té l’Ayuso i el Milei les està posant en pràctica, s’estan carregant l'Estat. No crec que ens considerem fans del que l’Estat representa, però…”, reflexiona Caballero. “Em sembla bé que hi hagi el paper regulador de l'Estat en tant que la societat és capitalista, perquè si no, els que tenen quartos fan el que els dona la puta gana. Però el que molaria és que no hi hagués capitalisme i llavors tampoc hi hauria necessitat d'Estat”, continua Márquez.
Seguiràs anant a una okupilla, a una kafeta i seguirà havent-hi manifestacions
“A l'anarquisme, el llibertari almenys, sempre se li ha criticat que és molt utòpic”, diu Caballero que, així i tot, creu que perviu en alguns àmbits autogestionats: “Seguiràs anant a una okupilla, a una kafeta i veure uns concerts o escoltar unes xerrades. I seguirà havent-hi manifestacions o, per exemple, la negativa forta de la CGT al fet que la USTEC pactés amb Educació”.
Quan mor Franco i fins que van cremar l'Scala, a Barcelona l'anarquisme estava al carrer
“Quan la situació és menys complicada es converteix en hippisme i vida en comú i quan les coses es posen molt greus tens el cas de Durruti, que no va tenir cap mena de mania de dur una arma i organitzar atemptats”, diu Márquez. “Quan mor Franco i fins que van cremar l'Scala, va haver-hi cinc anys en què a Barcelona l'anarquisme estava al carrer. Les Jornades Llibertàries del Park Güell, que són tan famoses, es van fer per generació espontània. El que passa és que després venen la sobredosi d'heroïna, la sida…” acaba Márquez, que recorda la cançó: “Cinc minuts d’anarquia, no va durar més que la flor d’un dia”.
