Febre pels macroconcerts. Per què cada vegada n’hi ha més a Barcelona?

Que Barcelona cada vegada acull més macroconcerts no és només una sensació, ho diuen les dades. Si mirem el nombre de concerts que s’han celebrat a l’Estadi Olímpic en els últims anys, la tendència és clara. Des de la pandèmia, amb el comptador a zero el 2020, hem passat d’una data el 2021 –el Share Festival– i dos el 2022 –Red Hot Chili Peppers i Iron Maiden–, a batre rècords el 2023 amb nou concerts –era l’any dels quatre xous Coldplay, més els dos de Bruce Springsteen i els de Beyoncé, Harry Styles i The Weeknd.

L’any passat, el 2024, també n’hi va haver dos del Boss més el de Rammstein i el d’Estopa; el 2025 n’hem tingut set, sense cap artista que repetís (Guns N' Roses, Imagine Dragons, Lola Indigo, Aitana, Kendrick Lamar & SZA, Blackpink i Post Malone) i abans d’acabar l’any ja n’hi ha nou de programats pel 2026 (els quatre d’Oques Grasses, els dos d’El Último de la Fila, els dos de Bad Bunny i el de The Weeknd).   

És a dir, que en el que va de la dècada dels 2020, ja en portem 23 (i si agafem els del 2026 en serien ja 32). Tenint en compte que entre el 1990 i el 2019 l’Estadi Olímpic acollia entre 12 i 15 concerts per dècada, és a dir, una mitjana d’1,4 concerts a l’any, i que ara hem passat a una mitjana de 4,6 concerts l’any, observem durant els últims cinc anys que s’ha més que triplicat el nombre d’actuacions al Lluís Companys.  

Si mirem les dades del Palau Sant Jordi, el nombre de concerts s’ha més que duplicat, i al Sant Jordi Club s’ha multiplicat per quatre. Si bé grans festivals com el Primavera Sound i el Sónar han estabilitzat les seves xifres després d’anys de creixement, el cas de l’Anella Olímpica és paradigmàtic i la línia ascendent és innegable. 

Els tres espais estan gestionats per BSM (Barcelona Serveis Municipals), empresa de l’Ajuntament de Barcelona, i Natàlia Garriga n’és la directora. “Aquest creixement confirma una tendència estructural del sector musical: es fan més gires i la demanda també va a l’alça. En aquest context, l’Anella Olímpica s’ha posicionat com un espai competitiu, amb equipaments capaços d’acollir produccions de diversos formats i primer nivell mundial”, explica. 

Òbviament, l’atractiu turístic de Barcelona hi juga un paper important, justament en un moment en què “la música en viu està immers en un procés d’important creixement de la demanda i profunda globalització. Els directes ja són la principal font d’ingressos dels artistes. I són molts els artistes amb audiències cada vegada més globals gràcies a plataformes com TikTok, YouTube... Un exemple clar és el fenomen del K-pop i bandes com Blackpink”, afegeix, Garriga. 

Canvi de comportament postpandèmic

Hi ha, a més a més, un canvi de comportament per part del públic que hem anat observant sobretot després de la pandèmia, moment en què la gent va trobar a faltar les experiències presencials com els concerts. “L’experiència d’un concert de música en viu s’ha convertit en un “bé emocional” i té més valor que mai. El públic adquireix l’entrada no només per veure un determinat artista, sinó per viure una emoció col·lectiva. Aquesta és una tendència general i global, però molt pròpia de l’anomenada generació Z”, diu Garriga. 

Fenòmens com la cultura del hype i l’efecte FOMO també han contribuït al fet que ningú vulgui quedar fora d'allò que xarxes, mitjans i públic han decidit que no et pots perdre. Les xarxes “amplifiquen encara més aquest valor social d’assistir a un concert i al sentiment de pertinença a un determinat fenomen o esdeveniment. L’anomenat FOMO, la por de perdre’s un esdeveniment popular o que després es fa viral”. A banda d’això, “la indústria musical també evoluciona amb muntatges tecnològicament més avançats i amb una posada en escena cada vegada més espectacular. Tot plegat fa que l’experiència d’un concert sigui percebuda com a única i irrepetible; i això fa créixer la demanda”. 

El fenomen Oques Grasses

Això explicaria la febre desfermada per aconseguir entrades de concerts com els de Rosalía i els d’Oques Grasses. Les quatre dates amb totes les entrades venudes a l’Estadi Olímpic dels osonencs, igualant el rècord de Coldplay, van sorprendre tothom. Aquí observem un altre fenomen prou recent: els macroconcerts a l’Estadi Olímpic ja no són només patrimoni de grans estrelles internacionals, i comencem a veure-hi a artistes catalans i espanyols.   

El crític Frankie Pizá fa diana quan analitza el fenomen: “Rosalía té ara mateix amb gairebé 37 milions d'oients mensuals a Spotify, mentre que Oques Grasses no arriba al milió. Normalment, es necessiten xifres de consum en streaming deu vegades més grans per ni tan sols aspirar a omplir un Estadi Olímpic. El fenomen d'Oques Grasses viu en la intersecció perfecta entre transversalitat generacional, identitat lingüística, acumulació afectiva i una dècada de presència en festivals, festes majors i circuits comunitaris”.

Rosalía, que multiplica per 37 les xifres de streaming d’Oques Grasses, farà quatre concerts al Palau Sant Jordi el 2026 (això fa uns 72.000 espectadors) i, en canvi, Oques Grasses en fa quatre al Lluís Companys (220.000 entrades rebudes en temps rècord). Frankie Pizá atribueix aquest fenomen a la diferència entre consum i adhesió, entre el fet de seguir i el fet d’estar compromès amb aquest artista. 

Com afecta les sales?

Des de l’ASACC (Associació de Sales de Concerts de Catalunya), també han analitzat el fenomen i la manera com els afecta particularment. “Hi ha un canvi en el comportament en el públic, que fa que la gent assisteixi a concerts d’estadi i pagant preus d'entrades caríssims, agreujats per la venda secundària i la venda dinàmica. Molta gent està disposada a pagar aquest diners per viure una experiència única que ha portat a la esdevenimentització de la música en directe, en comptes d’una activitat més cultural, que és la que ofereixen les sales, en especial les de petit i mitjà format”, responen des de l’Associació. 

Observen “dues velocitats molt diferents en el sector de la música en directe: la dels grans esdeveniments que funcionen força bé, i les sales que pateixen bastant més”. Per una banda, si el públic decideix gastar el seu pressupost en aquests esdeveniments, això va en detriment de les sales; per l’altra, també pateixen “la falta d'artistes que vulguin fer gires i concerts petits pels territoris, perquè els resulta molt més rendible actuar en festivals o festes majors”, fet que pot extrapolar-se als concerts massius. 

La part més positiva per a les sales és que aquesta cultura del concert com a experiència col·lectiva valuosa i com a principal font d’ingressos dels artistes en temps de l’streaming acaba esquitxant tothom, fins i tot les sales de petit i mitjà format. “En termes generals cada any augmenta el consum de música en directe, cosa que no havia passat mai, i això al final és una bona notícia per a tothom”.