I si els castellers vinguessin de l’Àfrica? L’artista Miquel García explora la possibilitat en una exposició a la Fundació Arranz-Bravo

“El que em proposo és indagar en un possible, en una hipòtesi”. Així resumeix Miquel García la feina que hi ha darrere de la seva exposició a la Fundacó Arranz-Bravo. Sota el títol Alçar la pols, l’artista planteja la possibilitat que els castells catalans i la muixeranga valenciana tinguin el seu origen en la població esclava que va arribar de l’Àfrica cap a l’antiga Corona d’Aragó contra la seva voluntat. 

El passat esclavista dels Països Catalans és present en algunes tradicions que repetim any rere any. Pensarem fàcilment en el blackface de la cavalcada de Reis, per exemple. Però l’acció de pintar-se la cara de negre també va vinculada a processons i seguicis festius, i en activitats muixerangueres com les dels Negrets d’Alcúdia, que fan balls i torres humanes en aquest municipi valencià. És partint d’aquestes manifestacions que el muixeranguer Pau Pertegaz va fer-se una pregunta: si sabem que els pobles de la costa atlàntica africana també fan torres humanes, què ens impedeix pensar que van ser els esclaus negres arribats a València els qui van introduir-les al nostre territori?  

L’artista Miquel Garcia recull aquesta pregunta i la transforma en una exposició on confrontem les representacions de la negror a casa nostra. Des d’un còmic del Massagran situat a l’Àfrica on veiem un castell fet per negres i blancs, a representacions dels esclaus en la pintura espanyola, passant per una sèrie de cartells que converteixen l’humor negre en “humor blanc”, la mostra ens confronta amb com hem ignorat el nostre passat esclavista i ens convida a obrir els ulls a les aportacions culturals que la població africana va fer a la Corona d’Aragó. 

Si bé la hipòtesi més estesa sobre l’orígen de les torres humanes catalanes i valencianes té a veure amb la presència morisca al País Valencià fins al segle disset (que ens hauria posat en contacte amb acròbates provinents del Magreb), els treballs Pau Pertegaz plantegen una segona via d’orígen igual de vàlida. Sobretot si tenim en compte que els moriscos, durant l’edat moderna, van patir una repressió religiosa que els impedia viure obertament les seves tradicions culturals. 

Miquel Garcia segueix el fil de la sospita d’un bressol alternatiu de la tradició castellera i muixeranguera, i arriba a les danses anomenades Atilogwu, de la comunitat nigeriana Igbo. Les formes d’aquests balls tradicionals africans s’assemblen tant a algunes figures muixerangueres que és impossible no pensar en algun intercanvi cultural, probablement arran del tràfic d’esclaus que durant el segle XV va tenir com a punt calent el port de València. Per això, el nucli de l’exposició és un vídeo que l’artista va elaborar juntament amb la Jove Muixeranga de València, on la creació de noves figures humanes vol incorporar els relats històrics que hem ignorat i també les experiències de migrants contemporanis. Així, l’expressió “alçar la pols”, que en argot muixeranguer vol dir elevar les persones de pisos inferors cap amunt, en la mostra adopta un altre significat, el de treure a la superfície l’eco de l’esclavitud. 

A diferència dels moriscos, els esclaus negres formaven part de celebracions religioses com el Corpus Christi, i quedaven inclosos dins l’ordre simbòlic cristià. Ara bé, no hi participaven de qualsevol manera: tot i que es calcula que a inicis del segle XV els esclaus negres provinents d’Àfrica representen el 40% de la població esclava de la ciutat de València, aquests només apareixen en seguicis festius, processons o entremesos en situacions de caire burlesc on la dansa, el ritme i les proeses físiques com les torres humanes n’eren elements centrals. Miquel Garcia ens en brinda proves físiques gràcies a imatges i textos que “alcen a pols” les arrels negres de les nostres tradicions

L’exposició, que es podrà visitar fins al 15 de novembre, es complementa amb pintures del mateix Arranz-Bravo, situades cara a cara amb fotografies i dibuixos de torres humanes en un diàleg entre colors, moviments i verticalitats. Així, Miquel Garcia ens recorda que res neix en el buit i que el món és com és perquè ens hem deixat esquitxar per una infinitud de persones i cultures. Fins i tot per aquelles que considerem “altres”.