[title]
Un altre tipus de festival és possible. Abans de franquejar la porta del Festival Cruïlla ja entenem que les coses funcionen diferent respecte d'altres macrofestivals. El personal d'acollida és molt amable, els guàrdies de seguretat somriuen i fan acudits mentre escorcollen les bosses a l'entrada. Escala humana en la segona nit del Cruïlla, jornada protagonitzada per alguns dels majors referents de la música llatina, Omara Portuondo, que va actuar amb els últimes llums del dia a l'escenari Vueling, i Rubén Blades, que acompanyat per la Roberto Delgado Big Band, va muntar-se un gran autohomenatge a l'Escenari Estrella.
Humil, Blades va començar el seu xou amb homenatges. Imatges de referents de la música espanyola que li han marcat, des de Lola Flores a Rocío Jurado, passant per Camilo Sesto, Nino Bravo i altres cares que van desfilar per la pantalla. Elegància natural, també es va treure el barret per saludar els companys amb qui comparteix cartell, especialment reverencial cap a Portuondo, però també envers Los Van Van que havien arrancat la jornada pels volts de les 18 h. Blades va estar a l'altura, didàctic i xerraire, fins i tot amb un punt de solemnitat, va fer una classe magistral de fusió caribenya, desgranant el concepte estrella de la seva gira, la 'Salsaswing' que dona títol al nou disc. Els grans temes del seu repertori van acabar d'aixecar l'ànim del públic, sobretot el més esperat, 'Pedro Navaja'. Gent ballant salsa, una desena d'afinadíssims músics en directe, realment una experiència diferent en els temps de l'autotune i la música 100% enllaunada.
El que no canvia són les superposicions de concerts. Abans d'acabar Blades a l'Estrella, cal córrer cap a l'escenari Vueling, que comença Rodrigo Cuevas, un registre diferent per a una jornada protagonitzada pels aires llatins (el rap havia estat protagonista la jornada inaugural de dimecres). Irromp l'artista per les escales, com una vedet baixada de les muntanyes, el gran divo de la fusió electrofolk asturiana que es presenta vestit de negre, pantalons de pota d'elefant estil Las Grecas, jaqueta de serrells amb la perxa de Grace Jones. La carrera de Cuevas va com un llamp. Des dels seus orígens més cabareters, ha evolucionat fins a assolir un registre vocal portentós, únic pel seu domini de les tonalitats ancestrals. L'etiqueta “agitador folklòric” se li queda curta ja. Total control del públic, fins i tot es pot permetre basar bona part del seu concert en temes inèdits. Amb un català saltironejant, i amb la seva presència de serp sinuosa, Cuevas baixa en diverses ocasions de l'escenari per trobar el contacte primigeni amb el públic. Tel·lúric.
Potser van faltar alguns 'hits més'– va lliscar 'Xiringüelu' i poca cosa més–, i el so, sobretot de la part central de l'escenari, no va ser el millor. Tanmateix, va deixar un bon grapat de moments divertits en què també va haver-hi espai per al missatge, la reivindicació de 'Rambalín', homenatge sentit a un transformista emblemàtic amb tràgic final. Malgrat el que havia promès, Cuevas no va deixar que el recital conclogués amb una cançó trista. Cirera final amb el públic entregat al ball, un escalfament final que va deixar al públic amb ganes de més. Una pena que els festivals no permetin fer un bis 'ad aeternum'.
