Ouineta: "No m’he de sobreexplicar davant de les noies i els gais"

Ouineta és una popstar construïda perquè la mirem, la gaudim i desitgem ser com ella. L’artífex d’aquest ventríloc a mig camí entre monstre de Frankenstein i Britney Spears és Marta Ros, una coreògrafa de la Roca del Vallès que, després d’anys de treballar per a fer brillar els altres –ha treballat amb artistes com Rigoberta Bandini o Amaia– va decidir que ella també volia jugar. De fet, Ouineta sembla que jugui: amb la música, amb l’escenari, amb el cos i amb tots nosaltres. I és veritat que s’ho passa bé! Però darrere d’una imatge naïf i gairebé edulcorada hi ha passió per l’art i una necessitat visceral de crear, crear i crear. Ara ja han començat els concerts del seu primer àlbum Ouineta Verificada. Ens confirma que estan anant molt bé. 

Què vol dir que un concert vagi bé, per tu?

Un concert va bé quan m’ho passo bé. Jo sí que havia actuat en concerts de com a ballarina. Vaig fer una gira, de fet, amb un projecte que ja anava molt bé, el de la Rigoberta Bandini. I em vaig acostumar a actuar davant de masses de públic que estava a tope! El més important és l’energia, perquè un concert amb tres persones de públic pot anar bé! Però a vegades, en festes majors o ambients en què la gent no coneix el meu projecte, he sentit una mica d’hostilitat. Jo ho entenc eh! Jo soc de poble, entenc que per la festa major, vols sortir de festa i ja està… i després et trobes amb el meu show, i no és el que esperaves! 

Ouineta no és per a tothom?

Crec que la meva música mescla molts tipus de gèneres i els fa a la seva manera. A mi això m’encanta, m’ho sento molt meu. Però el públic té al davant una balada, després un dembow i després una cançó experimental… Entenc que pugui dificultar la connexió inicial, sobretot si no entens els meus codis. Però precisament per això, quan veig que el públic respon penso: per vosaltres em desviuré! 

Tu treballaves de coreògrafa i ballarina. I t’anava bé! Perquè vas decidir que també volies tenir un projecte musical propi?

Jo tenia cançons fetes ja. Componia a casa amb els acords que sabia de piano i les compartia amb amigues. El nom de Ouineta, de fet, existia abans del projecte! Ja existia, però en format íntim. Ser a l’escenari em va fer adonar-me que m’encantava crear xous, això em va fascinar. La vida em va anar portant cap aquí, i mira que jo havia estudiat Comunicació Audiovisual, volia ser directora de cine, saps? [riu] M'agradava molt ballar, però no m'imaginava que la meva carrera seria de coreògrafa. Ni tampoc de cantant. Però m'hi vaig trobar i crec que hi he arribat des de la pura passió. 

Una mica el contrari que una industry-plant… 

Bua, a vegades penso que m’agradaria compondre pels altres, compartir la meva manera de treballar, que és la d’algú que no té formació musical. No sé quan durarà Ouineta, però m’encantaria entrar a l’equip d’una artista que sigui industry-plant… i fer servir les meves habilitats per algú altre! 

T’agradaria que t’acusessin de ser industry-plant?

M'encantaria. És que també crec que és molt Ouineta, saps? El projecte va néixer així, vaig decidir que volia construir una popstar des de la ironia i el joc. M'interessa molt analitzar els estereotips de les dives del pop i adoptar aquestes màscares. En les entrevistes encara es nota molt que soc la Marta, em fa una mica de vergonya, però m'agradaria portar el personatge al següent nivell. M’interessa molt aquest compromís que fan alguns artsites amb el seu personatge. 

A vegades es critica els artistes que no tenen una formació musical clàssica. Com ho vius tu?

Jo vaig estudiar piano i llenguatge musical de petita amb la meva àvia, tot i que he perdut part de la tècnica. Ara faig classes de cant. Però crec que la formació de vegades és limitant. En el món de la dansa ho veig sovint: ballarines superformades que han de fer un esforç per desaprendre les normes clàssiques i ser lliures. En la música em passa el mateix; com que no estic lligada a les estructures clàssiques, em sento molt més lliure per a crear i provar coses noves. Estic en un procés d'aprenentatge constant i em recolzo molt en els productors amb qui treballo, com en Juan Feduchi

I amb la dansa?

Si vens del contemporani tens una noció menys rígida del que està bé o malament. Jo sé que tinc un talent natural per a la dansa i la coreografia, però al principi de la meva carrera em feia molta inseguretat no saber comptar els temps de la música com ho fan altres coreògrafs de dansa urbana. Em feia por que els ballarins ho notessin. Després vaig veure que hi ha moltes maneres diferents de transmetre el moviment i vaig guanyar seguretat.

El teu estil coreogràfic és molt reconeixible. Et sents demandada actualment com a coreògrafa? 

Sí, rebo moltes propostes de feina de coreògrafa sense haver-les de buscar. Ha sigut un any de moltíssima feina… perquè portar el projecte musical i el de coreògrafa a la vegada és una bogeria. 

A la cançó Evil Ouineta dius que et copien els passos de ball. Sents que ara ets algú a qui copiar?

Soc molt conscient que m’inspiro en molts coreògrafs de Barcelona. Hi ha una generació de l'Institut del Teatre increïble: la de Mabel Olea, Guillem Jiménez, Candela Capitán... Són ídols per mi, saps? I m’han influït, però també faig un esforç per no copiar. El mateix passa amb la moda, si m’agrada un vestit que algú altre ja ha dut, no me’l poso o intento estilitzar-lo diferent. Sí que crec que també totes tenim referències, i tant a nivell musical com a nivell de dansa a vegades hi ha coincidències. La frase de la cançó… [riu] és una manera d’enfortir-me, perquè en moments de la vida m’he sentit molt insegura. Sobretot com a coreògrafa.

Sí?

És una feina molt mal pagada i això fa que et qüestionis molt el teu propi valor. Per això, per a mi, que sàpiguen identificar que una feina és de la Marta Ros o de la Ouineta és un gran compliment. Em fa molta il·lusió. L'altre dia una amigueta em deia si havia fet les coreografies del Harry Styles, i jo pensava: "Ojalá!", si les hagués fet ho estaria dient a tothom a cada moment. Em sembla genial aconseguir tenir una autoria clara.

El projecte musical té un aire molt femení, fresc, fins i tot naïf o adolescent. Com arribes aquí?

Ouineta és un projecte sanador, que faig 100% per mi i pels qui connecten amb això. Durant molt de temps he sentit que se’m prenia per tonta, perquè soc una persona innocent. I he fet un exercici de veure que jo també era intel·ligent i de no creure’m el que projectava d’adolescent. M’encanta jugar amb aquesta màscara perquè és la que he tingut durant molt de temps… el projecte neix una mica de jugar amb les màscares per mi i, i després per totes, perquè al final crec que és algo que ens ha passat a moltes, saps? És alliberador!

Per què?

M’emociona pensar que et pots apropiar de la màscara que t’han posat. He creat un personatge que soc jo però portat a l’extrem i té tot de coses íntimes meves. Per això crear música és el que em cura. Quan em poso un beat i trec una lletra sencera, això em millora l'ànim instantàniament. 

I això connecta amb el públic?

M’escolten sobretot noies de 25 a 30 anys. M’encanta quan descobreixo que hi ha algú fora d’aquestes franges que escolta Ouineta, és clar. Però l’altre dia escoltava el pòdcast Radio Noia de la Mar Vallverdú, en què parlava de l’Addison Rae i del seu públic que són bàsicament noies i gent del col·lectiu. I vaig pensar que potser no cal lluitar pel mainstream. Al final jo també soc públic, i tinc els referents de the girls and the gays. Gràcies a ells, no m’he de sobreexplicar i és molt guai sentir-se entesa. 

Al disc parles de verificar-se. Què significa per a tu aquest concepte?

És una autoverificació. Com que és el meu primer àlbum, jo mateixa em declaro un artista verificada. I el més bonic és que s'ha complert: actuar al Primavera Sound, fer un sold out a Razzmatazz jo sola, ser portada de la revista Time Out, sortir a la Vogue o fer el meu propi merchandising són fites que em van verificant en la realitat. És una lectura festiva de la trajectòria. Ara miro la meva carrera així, amb il·lusió d’anar veient que cada fita que assoleixo és una verificació!

Quines serien les teves verificacions somiades de cara al futur?

Fer un Gallery Sessions o fer un Tiny Desk em faria molta il·lusió. També fer col·laboracions amb artistes que admiro o fer un concert fora d'Espanya, a Europa. 

Et veus vivint a Barcelona a llarg termini?

Jo soc de poble [la Marta va néixer a la Roca del Vallès] i sempre m'he imaginat vivint fora de la ciutat en un futur. Però ara mateix estic molt còmoda a Barcelona; em sento més city girl que mai i el meu moment vital em demana estar aquí centrada en el projecte d'Ouineta.